Qui Som? Conferències Cursos Carles M. Espinalt Bibliografia Notícies
Textosconferencies

TEXTOS CONFERÈNCIES





ARQUITECTURA VISUALITZADA EN EL CINEMA

Per Josep Batalla












NETEDAT, MORAL ÈTICA, MUÑOZ ESPINALT, UN EXEMPLE

Per Josep Batalla






SOBRE L´ESTUDI PSICOESTÈTIC DELS  "MOMENTS"

EN LES RELACIONS ENTRE PERSONES

Per Margarita Bisart






COM COMPENSAR EL COMPLEX EE

Per Salvador Brulles i Moragues


Senyora Presidenta, senyores i senyors, bona nit a tothom vull expressar el meu reconeixement per la seva assistència en aquest acte que celebrem en aquesta noble càtedra de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica on impartim i desenvolupem la ciència Psicoestètica creada pel professor Carles Muñoz Espinalt.

M’he proposat estudiar els factors que poden ajudar, a treure l’esclau dels catalans, ja que tots el portem dins en el més profund de la nostra ment, sabia al començar a redactar aquesta conferència que seria difícil, i tant!, però valia la pena esmerçar-hi l’esforç. Aquí els hi porto una mostra de frases que esmenten la paraula “esclau”. Quan pronunciem esclau ens sembla o l’associem a l’època romana de fa 2000 anys, o als esclavistes d’Amèrica relacionats amb els negres, cal remarcar que en tota la història de la civilització humana, de totes les cultures, nacions o imperis, sempre han existit esclaus, però qui ha parlat del “complex d’esclau” que patim els catalans, ningú i dic ningú que hagi estat capaç de refutar les teories i els estudis del professor Muñoz Espinalt, que fan referència a la ciència Psicoestètica en general i en concret sobre el complex d’esclau, no en coneixem cap, al menys jo no en tinc cap coneixement, si algú en coneix alguna que contradigui qualsevol de la infinitat que va dir el professor ho agrairia, per poder-ho estudiar, ara si, voldria aprofitar per dir que la quantitat de personatges, escrits, discursos i tertúlies, que utilitzen idees plasmades per Muñoz Espinalt, és tant gran que no m’he atrevit a portar-ne cap mostra, però, sí una que vostès poden comprovar a Internet escrivint el següent al Google; Última lliçó i homenatge al Doctor Sebastià Serrano, hi ha una frase psicoestètica que diu: “Allò que valora un ésser humà, no està en el que sap, sinó en què diu i fa amb el que sap”. El doctor Sebastià Serrano després de saludar a tots els que l’honoraven a l’acte d’acomiadament, hi havien fet els seus parlaments en honor seu, començà dient: “Més important el que tu saps, és el que saps fer amb el que saps”, podríem dir que es tracte de coincidències, energies galàctiques, pensaments que evolucionen que tard o d’hora també hi arriba tothom, barreja d’inscripcions, de ves a saber d’on ho han tret Ho deixo a la seva consideració.

Què hauria passat si Muñoz Espinalt no hagués nascut? Doncs, si homes tant eminents com Josep M. Batista i Roca que ja detectaren una manca de caràcter en la gent del nostre `poble i ideaven fórmules com els Minyons de Muntanya per enfortir el caràcter, no arribaren a diagnosticar el complex d’esclau. Com també, Antoni Rovira i Virgili la necessitat de preguntar-se si la nostra gent té alguna mancança, que els privi d’arribar a crear-se una plenitud com a poble, pensant en els nostres polítics i dirigents, treia la següent conclusió, diu així; ”Sembla que, des de fa segles, Catalunya estigui condemnada a no tenir sinó grans homes incomplets” Mai estarem prou agraïts al professor Muñoz Espinalt d’haver ideat una ciència desesclavitzant pels catalans.

El pitjor que es pot fer a una comunitat és privar-la de llibertat, la llibertat és el  més sublim que posseïm les persones perquè ens deix exercir amb plenitud la nostra pròpia voluntat. Els catalans tenim el mateix dret de ser lliures com qualsevol poble del món, el símbol de l’estàtua de la llibertat que es troba a l’illa Llibertat prop del barri de Manhattan de Nova York i declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, no és per mostrar al món la llibertat de l’home i dels pobles, un símbol de benvinguda que representa la llibertat de l’emancipació de les nacions, en contra de la tirania que exerceixen unes nacions envers les altres, una estàtua que significa la dignitat i la civilització de l’home, d’aquí bé, que així ha esdevingut símbol universal de la llibertat. No representa l’esclavitud i el sotmetiment d’una cultura a un altra ja que va ser regalada per França als Estats Units el 20 d’octubre de l’any 1886 per celebrar el centenari de la seva independència com a signe d’amistat entre ambdues nacions.

Quantes generacions han passat perquè els colonitzadors ens hagin habituat a pensar que ells són els que pensen per nosaltres, ells són els capacitats per manar-nos, i que nosaltres siguem incapaços d’imaginar que podem ser els amos de la nostra pròpia nació a hores d’ara ja som molts els que no ens creiem al cacic, i veiem que estem més que facultats per auto-dirigir-nos. El nostre inconscient col·lectiu es va transmetent de generació en generació i es va habituant a ser criats de l’amo, i això de ser els amos i d’empresa als catedràtics d’universitat. No confonguem el viatjar amb la llibertat, el viatjar dóna coneixements però no llibertat. Ens hem de desempallegar de les pors educacionals irracional, però també de les pors irreals que ens han inculcat per tenir-nos sotmesos a la supèrbia prepotent del colonitzador.

La força de l’amor per Catalunya és infinita, és una força impulsora que Muñoz Espinalt va saber transmetre amb el seu amor al treball, a la persistència constant, la seva incombustible voluntat, la disciplina auto imposada en crear la metodologia psicoestètica formadora del caràcter humà amb una fortalesa que a mesura que estudies la seva obra vas experimentant la seva grandesa, la seva profunditat, tan natural que sembla impossible de creure’s Catalunya significava un motor del deure per ell i per molts catalans que han lluitat per alliberar-la, que han deixat una estela de patriotisme tan gran i durant tota la seva vida, pels que venien al seu darrera perquè nosaltres seguíssim lluitant fins a la llibertat de Catalunya, l’hora s’acosta per desempallegar-nos de tanta tortura psicològica i sentit de culpabilitat que el mal tractador ens ha inoculat durant tants segles  d’anar manats per unes persones malaltes de por de treballar, de pensar i quedar-se menys del que són, persones atrapades per la pròpia por d’inferioritat, quina persona maltractada no es vol alliberar de qui el sotmet, sinó una persona malalta com a conseqüència d’anys de tergiversació del seu particular i genuí tarannà fruit de l’evolució natural de les pròpies lleis que s’han dotat els naturals del país i que així han construït la pròpia història.

Catalunya manada per ella mateixa seria molt més eficaç, per tenir un tarannà comercial històric compilat al llibre del Consolat del Mar de l’any 1320/30 està demostrat en l’actualitat que tot i tenir un estat sempre en contra amb impediment esquizofrènic per impedir-nos avançar, sabrem sortir d’aquesta bigàmia de la justificació que sols ens fa malbaratar el temps i energies parlant de que l’enemic vol i si sent còmode. Deixem de sentir les morrades del càstig colonitzador, el botifler a mesura que augmenta la veneració dels derrotats i submisos colonitzats aduladors per por de l’amo o per simple automatisme de l’esclau. Es diu que a Cuba els esclaus demanaven als espanyols en temps de l’esclavitud per què els pegaven?, i ells contestaven que el motiu era que se’ls estimaven molt. Quan es va abolir l’esclavitud a Cuba el 1880, molts esclaus demanaven que els hi peguessin perquè així demostraven que encara se’ls estimaven. Demostració que tot i ser lliures sempre queda un record de pertinença de l’amo.

Permetin-me vostès fer una petita cronologia: durant el segle XIX l’esclavitud va ser abolida de manera progressiva als diferents estats europeus i americans, primer prohibint el comerç d’esclaus i, més tard, la mateixa esclavitud. A Espanya se’n va prohibir el comerç el 1817. L’esclavitud a les colònies va durar encara unes quantes dècades. A finals del segle XIX seguia existint l’esclavitud en alguns països d’Àfrica i Àsia va ser abolida a l’Afganistan el 1923, de l’Iraq el 1924, del Nepal el 1926, a Pèrsia el 1929, a Bahrain el 1937... El darrer país en abolir-la oficialment va ser Mauritània, el 1980.

També vull remarcar que a Cuba el maltractament dels espanyols als catalans era molt abjecta demostració n’és la cançó que cantaven els cubans, diu així: “Ai quien pudiera ser blanco aun que fuera catalán”, mostra aquest maltractament és que després dels esclaus negres, maltractaven els catalans. Per això ho trobem en el dia a dia, vaig llegir en una revista  en una revista crec que era el Lecturas, l’actor murcià Francisco Rabal Valera, més conegut com a Paco Rabal, nascut a Cuesta de Gos, Murcia, –la van repoblar molts catalans i el seu poble i el seu cognom en són una mostra–, es va casar amb l’actriu manresana Maria Assumpció Balaguer i Golobart, la seva muller havia fet televisió, teatre i cinema i distingida per la Creu de Sant Jordi. El Paco declara a la citada revista Lecturas que quan vol fer enfadar a la seva dona li canta la cançó: “Ay quien pudiera ser blanco aun que sea catalàn” una mostra més de colonialisme que arriba inclús als matrimonis, que converteixen la seva parella en un caràcter submís. Francesc de Paula Freixes i Mercadé deia en contra del colonialisme espanyol a Cuba una frase de les més corprenedores que he sentit en ma vida: “Millor veure blanquejar les sabanes d’Holguin (el poble on havia nascut) amb els ossos dels meus fills, abans de continuar essent esclau” .

Què és un complex? Segons el Diccionari Larouse de Psicologia diu: “Psicoanàlisi. Suma estructurada d’imatges, pensaments, idees i records dotats d’un intens valor afectiu i cognitiu. Poden ser conscients o inconscients, ja que sovint coexisteixen components d’ambdós nivells. Segons el psicoanàlisi, els complexos són reprimits i passen a l’inconscient de la persona quan no són tolerats pel anomenat “súper jo” fracassa en la seva voluntat d’aconseguir l’equilibri, afectant de forma negativa els processos adaptatius de la personalitat. L’estudi del complex se centra en entitats que la formen com la seva unitat estructural”.

Anem novament al diccionari aquesta vegada el Alcover-Moll i cerquem la paraula esclau, i ens diu: “El qui està sota el domini absolut d’un amo, persona privada de tota llibertat i sotmesa a la voluntat d’un altre”. Els catalans ens desfoguem amb els propis, reaccionem en contra del propi, justifiquem el colonitzador que el considerem l’amo inconscientment, alguns de manera conscient, és una disfunció del nostre comportament psíquic, que tenim interioritzat al inconscient després d’anys d’educació aliena forçada, per l’assimilar-nos a una altra cultura, idioma i Estat, el castellà que té un sentir totalment oposat al nostre.

No queda cap mena de dubte que si ajuntem la paraula “complex” del diccionari de Psicologia Larouse i la paraula “esclau” del Diccionari Alcover-Moll ens trobem en el “Complex d’esclau” o també dit “Complex EE” que vol dir (complex d’estat espanyol) Muñoz Espinalt va detectar i descriure el complex d’esclau: “Clar  com l’aigua: al complex Estat Espanyol, puix que tot català viu la seva vida d’acord amb una manera especial d’arrossegar-lo. Uns són pactistes i sempre acaben sense saber amb qui pactar, els altres voldrien tallar el cordó que els uneix a la morta, però nos saben com fer-ho. Uns dramatitzen més, els altres menys, però tot català, si té un mínim de sensibilitat, està molt més traumatitzat pel complex EE que no pas pel complex d’Edip. Malgrat la molta intuïció de Freud no era prou llarga per poder entrellucar que existia, en certa nació el síndrome EE, que altera més consciències que el dimoni”. Perquè ho veiéssim més clar Muñoz Espinalt ens explica la tipologia dient: “He tingut ocasió d’analitzar a moltes persones que d’adolescents havien viscut situacions semblants a les explicades per Dalí en el cas de la bandera cremada, la majoria després, sobretot si es mostren tímids i, ensems, nois de casa bona, passen pels tràfecs següents: un temps que no volen ni sentir a parlar de la política, només escoltar el nom ja els incomoda”. Posem uns exemples: jo de política no en parlo, jo sóc internacional o sóc ciutadà del món seguim amb la descripció: “Després passen una temporada més o menys llarga que es veuen guanyats per un fort revolucionarisme, són més extremistes que ningú, farien foc nou a cada cantonada i creuen que els nacionalismes són propis de burgesos. Finalment de forma inesperada es decanten a favor de la reacció, també presenten un període que els porta a voler donar culte a qualsevol tirà que els parla d’un imperi. El complex d’Edip tot això no pot explicar-ho bé. En canvi, entre nosaltres, sí que queda expressat pel complex EE”. I per fer-ho visible com un termòmetre que ens assenyala el grau de  la malaltia que tenim, el professor Muñoz Espinalt va plantejar aquestes quatre preguntes per definir el complex , quatre actituds que ens faran reconèixer un esclau. Seguidament passo a detallar el primer punt, diu així: Creure que no podrà mai independitzar-se”. Segon: “Negar que, entre els seus puguin sorgir personalitats innovadores i alliberadores”. Tercer: “Sentir-se incapaç d’analitzar la trajectòria de qui l’esclavitza. I quart: “Ser desmoralitzador i corrosiu en la forma els qui es troben en la seva mateixa situació”.

Muñoz Espinalt ens va ensenyar a fer possible allò que semblava impossible, ho va fer per llegar-nos una ciència per a la humanitat, per fer dirigents o venedors, artesans o emprenedors, en definitiva una ciència que la podríem anomenar: la voluntat de fer-se un caràcter, de ser amos i senyors del nostre destí, de treballar amb futuritat, vam aprendre que la ignorància és el més gran enemic de la civilització humana, que la ciència Psicoestètica serveix per d’esclavitzar catalans, ho he constatat amb la meva pròpia experiència, l’esforç que Muñoz Espinalt va fer, és més viu que mai, ha triomfat la flama d’un home sol que ha encès el poble de Catalunya sencer, nosaltres no creiem en la flamarada i ara tenim un fogardal que cal anar alimentant de persistència sense descans, però tots aquells que volien amagar-lo amb el pacte de silenci han acabat silenciats, perquè com deia el professor Espinalt: “El mal de l’Església està dins l’Església, El mal de Catalunya també”, caldrà estar amatent en un futur.

L’antropòloga americana Margared Mead (Filadèlfia 16/12/1901 – Nova York, 15/11/1978) va deixar escrit: “Mai dubtis que un grup de ciutadans convençuts i compromesos puguin canviar el món. De fet, són els únics que sempre ho han fet”, d’aquí bé que en Psicoestètica posem tant d’èmfasi en la formació del líder, el líder és fonamental per trencar els hàbits de dependència del conqueridor, és el rebel que té consciència de model de seducció, que ha de saber vendre perquè el segueixin, ha d’aconseguir modificar una tradició de sotmetiment molt arrelada a l’inconscient col·lectiu. L’esclau té una malaltia obsessiva per servir l’amo, per fer-lo content que no s’enfadi sobretot té un veritable pànic perquè no el renyi ni tant sols li cridi l’atenció, hi ha esclaus que senten plaer per poder servir l’amo castellà. El màxim orgull de complaença que sent l’esclau, és quan minimitza un altre esclau, per acontentar l’amo, ja que la seva actitud mai és neutral, sempre es decanta cap el dominador que l’esclavitza, ja que noi és una qüestió econòmica el principal motiu de la reacció d’esclavatge, sinó el sotmetiment psíquic què ha estat sotmès.

Una certa disculpa tenen certs esclaus per afinitat cultural i patiment comú. El conglomerat d’experiències viscudes han donat com ha resultat una reacció tipificada en tots els països colonitzats per una altra cultura contraposada a la pròpia, que costa molts anys abans no desapareix del tot, és la dependència de l’amo colonitzador, l’experiència que han viscut les persones sotmeses a un estat esclavitzat inconscientment transmeten les pors als fills i poden arribar a experimentar igual o amb més intensitat la por, ja que la transmissió la fem tant amb la paraula, com en el gest o en la mirada. Nosaltres quan mirem fem l’ullet, com tants pobles per seduir una dona però també fem l’ullet  per parlar de política, és allò del “tu ja m’entens”, els catalans tenim molta expressivitat als ulls tot i tenir una mirada trista, mostra de la repressió idiomàtica, de tants anys d’estar emmordassats amb la prohibició de parlar el nostre idioma ha donat característiques genuïnament nostres. Durant 300 anys ha estat continuada la inducció a la por per reprimir i inculcar l’assimilació del colonitzador per així arribar als nostres dies. Molts de nosaltres no hem tingut necessitat d’experimentar directament la tortura, però sí que la sentim i un cop lliures ens costarà de desempallegar-nos-en, i aquí entra la necessitat de la ciència Psicoestètica impulsora de la força per desesclavitzar-nos de l’imperi castellà hem d’aplicar pedagogia psicoestètica en la formació del caràcter i traurem l’esclau.

L’amo no ens ha negat la intel·ligència, però nega el caràcter i la voluntat, sap que un home sense voluntat mai es podrà construir un caràcter perquè és amb la consciència de la voluntat que ens podem formar un caràcter. També ens han estimulat la vanitat però no el sentit directiu, quan han volgut exhibir que ens robaven i ens manaven ha sigut quan el català ha començat a reaccionar, a veure que el llop ha perdut força i es troba en una fase decadent del seu imperi i els catalans hem anat perdent la por i inflant les veles de moral de victòria.

Salvador Brulles i Moragues
Professor de Psicoestètica
10-11-2014

 





SOBRE EL PREVEURE PSICOESTÈTIC

Per Margarita Bisart