Qui Som? Conferències Cursos Carles M. Espinalt Bibliografia Notícies
Text
 

Carles 





Registre de:



TESTIMONIS


DOCUMENTALS






Carles Muñoz Espinalt davant del Monument
a Pau Claris 1992
 

  1er Acte - 20è aniversari de la mort de Carles M. Espinalt  "Acte de Recordança"
  2n  Acte - Ateneu Terrassenc -Terrassa
  3er Acte - Sala Can Borrell - Arenys de Munt
  4 t  Acte - Conferéncia cicle Carles Muñoz Espinal - Barcelona
  5è  Acte - XXVll Aplec al Santuari ecológic del Castell de Gallifa
  6è  Acte - Centre de lectura de Reus
  7è  Acte - Llibreria Jaimes - Barcelona
  8è  Acte - Homenatge a Montesquiu
  9è  Acte - Presentació del llibre "El test de l´arbre" - Barcelona
10è  Acte - Carles Muñoz Espinalt i el caràcter directiu - Barcelona
11è  Acte - Carles Muñoz Espinalt creador de la Psicoestètica - Valls
12è  Acte - 21è aniversari de la mort de Carles M. Espinalt  "Acte de Recordança"
13è  Acte - La societat cultural - Vilanova i La Geltrú
14è  Acte - La política catalana d´avui
15è  Acte - Psicoestètica aplicada a la moda
16è  Acte - Assajos i Llibres
17è  Acte - Acte de reconeixement a Carles M. Espinalt - Ajuntament d´Almoster
18è  Acte - Acte de reconeixement a Carles M. Espinalt - Ateneu de Cubelles
19è  Acte - Conferéncia cicle Carles M. Espinalt - Barcelona
20è  Acte - Homenatge a Carles M. Espinalt - Montblanc


1er acte

 



Inici de l´any Carles Muñoz Espinalt
testimoni fotogràfic d´una part del públic assistent
i l'esquela publicada al mateix día al Punt Avui.

 

NOTICIES DE PREMSA

 

EL PUNT AVUI
DISSAPTE, 2 DE MARÇ DEL 2013

EL VALLENC
DIVENDRES, 1 DE MARÇ DEL 2013

 



 

ACTE D’HOMENATGE A CARLES MUÑOZ I ESPINALT
A L´ATENEU BARCELONÈS

Senyor president, senyores i senyors, una vegada més m’honora parlar del meu mestre Carles Muñoz i Espinalt, en aquest admirat Ateneu Barcelonès, orgull i mirall de la cultura catalana, i seu d’estudi del professor Espinalt, un català universal.
Quan els catalans homenatgem un altra català, significa que Catalunya comença a deixar de ser mesella i està recuperant la dignitat, per arribar finalment a la seva llibertat.Pau Casals ens deia “La llibertat no és negociable” i podríem afegir: si es tracta de la nostra llibertat, ens l’agafem, és nostra. O no.

L’home és un vestit!, no una canya que pensa, com deia Pascal,
un mamífer que sinó s’hagués vestit seria tant feble que no tindria la força psíquica necessària, per pensar, no podria afirmar-se ni projectar-se professionalment ni socialment.Com diu la Psicoestètica, no existeix cap mètode actualment capaç de treure l’home d’aquesta crisi directiva mundial que patim. Només la ciència Psicoestètica posseeix la metodologia que millor interpreta l’ésser humà, el motiva, el potencia envers la transcendència, que tota persona anhela i necessita, ja sigui conscient o inconscientment, per sortir del desequilibri i de l’equilibri rutinari, per portar-lo cap a una harmonia vivencial entre la seva figura i el seu psiquisme.
L’home és aquell ésser que es construeix artísticament, aquesta és la paraula, ens deia el nostre estimat professor.

Sense entendre que l’home necessita dels artificis, no podrem entendre l’home, Freud volia entendre l’home normal, estudiant l’home anormal, no se’n va sortir del tot, perquè no va contemplar l’artifici, la Psicoestètica parteix dels artificis, de la lluita interior de l’home per singularitzar-se, per diferenciar-se dels altres, i per poder diferenciar-se, necessitem l’artifici, l’home porta milions d’anys intentant ser diferent dels altres, d’aquí bé l’èxit de la ciència Psicoestètica,la ciència que ens ajuda a interpretar-nos i a interpretar correctament a cadascú de nosaltres, ningú vol ser igual a un altre, tothom lluita per diferenciar-se, l’home per naturalesa i per cultura vol singularitzar-se.

Qui no ha entès encara que l’home és fons i forma!, quant tot ha fracassat estrepitosament!, necessitem més proves de desorientació encara, provem d’experimentar-la ciència Psicoestètica, que ja s’estudia a les Universitats: Ramon Llull, a la de Veneçuela i d’altres, també a la nostra Associació d’Estudis de Barcelona, dirigida per la magnifica filla del nostra homenatjat Muñoz i Espinalt, la ciència Psicoestètica es compleix matemàticament, ho confirmant diàriament totes aquelles persones que passen pels Gabinets Psicoestètics.
Tots els que l’estudiem som conscients de les diferències que hi ha entre personalitat, caràcter i temperament, tots aprenem, que hem de construir-nos un caràcter, un caràcter dirigent.Parafrasejant a Josep Maria Batista i Roca, quan deia: “Els fracassos passats i presents de Catalunya i la seva inferioritat de nació dominada provenen originàriament d’una manca de caràcter del nostre poble“.
Com volem doncs assolir un Estat Propi, amb un caràcter tant migradet.

L’ historiador Jordi Bilbeny encertadament diu, que em de refer la nostra història. És clar que si. Hem de refer la història i el caràcter, si no desapareixerem de la nostra història. Tenint la millor eina humana per formar el nostre caràcter.
El catalans amb una personalitat tant maltractada i manipulada durant 300 anys, ens ha creat un complex d’esclau, que ningú s’espanti!, mirem com ho defineix (El Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana: Persona sotmesa a un poder tirànic, a la dominació d’algú altre, ja forçadament, ja per covardia, per servilisme, per amor,... també diu, Un poble esclau),amb una ciència de la lògica tan poderosa com és la Psicoestètica, el referem, podem fer-ho, depèn de la nostra voluntat.

Muñoz Espinalt em deia amb dolça fermesa: Brulles, Catalunya necessita 3.000 dirigents,i vostè que vol posar un Gabinet Psicoestètic a Reus, serà un dels mestres que necessita aquest poble tant esclavitzat. No passa dia que aquestes paraules, encara avui ressonen dins el meu cap, com quant el batall martelleja dins la campana, d’això ja fa 30 anys, fer dirigents, dirigent d’un mateix,dirigents d’aquest poble que n’està tant necessitat, fa 1.900 anys,Tàcit afirmava: “La marca de l’esclau, és parlar la llengua de l’amo”,després dels últims esdeveniments, crec que ja s’han esvaït tots els dubtes que podien quedar. Necessitem més arguments o més líders amb formació psicoestètica, amb caràcter.Amb moral de victòria.

El patriotisme de Muñoz Espinalt, era conscient, li venia del seny,el Diccionari Alcover Moll diu que és una:(Ponderació mental; capacitat mental sana; judici i capteniment conforme a la raó),Espinalt era tot això i molt més, el contrari de l’arrauxat de Jaume Vicens i Vives, i els seus seguidors vicensvivismes, que han acabat talment com uns fracassats, i el que dol més, perjudicant Catalunya, diu una dita italiana “el temps és un senyor que dóna la raó a qui la té”. Ara, doncs, és l’hora de la ciència Psicoestètica que ens marca el camí dreturer, sense fissures, feta i pensada a casa nostra, per un dels homes més savis que ha donat Catalunya i el món, per la seva fidelitat humana, un savi que el van condemnar a l’ostracisme més profund, amb un pacte brutal de silenci oficial, però la seva magna obra floreix cada dia més ressorgint de les cendres del dominador, i el vicensvivisme esta condemnat a les tenebres de l’imperi oficial fals. Senyores i senyors,
hi ha un proverbi àrab, que diu “La primera vegada que m’enganyis, serà culpa teva, la segona vegada que m’enganyis serà culpa meva”. O sigui nostra.

L’esperança es diu Psicoestètica, i el seu creador ho sabia, ara també ho saben vostès, no podrem apel•lar a la ignorància després, sense un mètode per treure’ns aquestes actituds de dependència de l’amo que ens esclavitza, serà molt difícil sortir-sen, abracem la ciència del futur, la ciència de la llibertat, ens han espantat molt, si, perquè som un poble tenaç per afrontar el futur, de progressar amb la valentia del treball i la imaginació, traient rendiment del nostra esforç, un poble que creu en la seva joventut, capaç de d’assolir la independència política, perquè no té por de ser petit o gran, i que volem fer les nostres aportacions a la humanitat, en nom de Catalunya.Siguem dignes d’aquest poble i de Carles Muñoz Espinalt, que ens ha llegat la seva obra científica, per tots nosaltres, i per acabar, ho faré amb unes paraules del’insigne president Macià, que també identifiquen al meu estimat professor: “Jo no tinc més ideal que Catalunya i per ella lluitaré i moriré si és precís“

Moltes gràcies,

Salvador Brulles i Moragues

Barcelona,17 d’abril de 2013


Miscel•lània
            

2n acte
NOTICIA DE PREMSA - DIARI DE TERRASSA

DIMARTS, 14 DE MAIG DEL 2013

 



 

 



Cartell enviat als socis de l´Ateneu Terrassenc
i exposat a l´entrada de l´entitat

 
 



Sra. Celia Ros com a Vicepresidenta de l´Ateneu Terrassenc presentant l´acte, la vocal la Sra. M. Rosa Raspall fent el reportatge fotogràfic i Nati Muñoz-Espinalt
El Sr. Josep Colobrant presentà la conferenciant Nati Muñoz-Espinalt ací en un moment de l´animat col.loqui
 



La secretaria de l´Ateneu Terrassenc la Sra. Assumpta Rosset fent entrega a la Sra. Nati Muñoz-Espinalt d´un llibre sobre la historia de l´Ateneu
Sessió de fotografies a la fi de la conferència. La Sra. M. Rosà Raspall i Nati Muñoz-Espinalt amb alguns dels llibres exposats de Carles M. Espinalt

Miscel•lània
            

3er acte
NOTICIA DE PREMSA - ARENYS DE MUNT

 



 

 



Aquest pòster fou posat a tots els carrers
d´Arenys de Munt

 

Sala de Can Borrell - Arenys de Munt

 



Agustí Barrera fent el seu parlament



Jordi Bilbeny parlant de l´homenatjat

 



Agustí Barrera fa entrega de un ram de flors
a Nati Muñoz-Espinalt
Testimoni dels presents, Agustí Barrera
parlant amb l´alcalde el Sr. Ximenis que va clorure
l´acte. Entre els presents, de perfil la Sra. Ximenis, drets Pep Musté i d´esquena Teresa Putelles

 

Homenatge a Carles Muñoz Espinalt
Arenys de Munt, Can Borrell, 31 de maig del 2013

Parlament que pronuncià
Jordi Bilbeny

Quan vaig descobrir l’obra d’En Salvador Espriu, jo era molt jove: tenia 15 anys. Des de llavors, vaig anar assimilant molts dels seus conceptes, la sensibilitat davant la natura, la meditació sobre la mort, la força de la llengua, la sobrietat de la prosa, l’elegància extrema de la poesia, la fidelitat incombustible al país. Però mai no el vaig arribar a conèixer personalment. Més endavant, jo també em vaig dedicar a la poesia, i després d’uns anys d’escriure i publicar, quan ja era una mica conegut com a poeta, alguns amics em suggerien que seria de gran interès per mi que m’hi pogués entrevistar. Sempre m’hi vaig oposar, perquè creia que ja el coneixia prou i que una trobada física, no faria canviar ni un punt tot el que havia assumit i encarnat de la seva obra i la seva personalitat. Pensava que per conèixer un escriptor n’hi havia més que prou de coneixe’n l’obra. L’obra és la plasmació més forta del pensament i la personalitat d’un autor, sobre la qual gira la seva vida completa. Fer-hi un cafè, fer-la petar una estona i tornar a casa, només m’hauria servit com a record personal, com una anècdota, que mai no podia sobrepassar la lectura i l’aprofundiment dels textos. Potser era massa jove i la vida social em venia un pèl grossa, i això feia que m’hi resistís. Potser. Però, fos com fos, tot i tenir-ne diverses opcions, mai no vaig fer una encaixada a l’Espriu ni creuar-hi dos mots. I la vegada que el vaig tenir més a prop va ser quan, al seu enterrament, van introduir el fèretre al nínxol sota els meus peus i la meva mirada atònita. Però això no va obstar perquè jo me’n considerés un deixeble i sentís que em convertia en un petit fragment de la seva gran ànima. Amb En Muñoz Espinalt m’ha passat quelcom semblant. No pas a nivell funerari, deixeu-m’ho dir. Sinó a nivell intel•lectual. A nivell de conceptes, d’idees, de conviccions, de gestos, de fets.

A l’any 1988 jo tenia 27 anys. Ja era un independentista convençut i militant. Alguns dels meus poemes públics ja parlaven d’independència i una bona part de la meva vida estava compromesa amb aquesta causa. I em calien referents. Llegia els articles del primer AVUI d’En Domènec de Bellmunt, d’En Xirinacs, d’En Pedrolo, d’En Fèlix Cucurll, com si fossin els grans apòstols de la llibertat, que llavors jo no la confonia amb l’autonomia. Dels articles vaig passar als llibres. Necessitava arguments, tant per a la vida com per a la meva literatura, perquè jo en aquells moments somiava un futur de literat: de poeta i de prosista. El 23 de març d’aquell any precís vaig comprar un dels seus llibres (el primer llibre que li comprava). L’editava El Llamp, duia per títol Pensar en Català i era un recull d’articles publicat a la premsa catalana entre els anys 1979 i 1983. No ho recordo bé, però jo diria que el títol em va cridar fortament l’atenció per això de pensar “en català”, perquè de pensar-pensar, tothom pensava, baldament fos a la seva manera. Jo també creia que massa sovint pensàvem –pensàvem i, encara més, sentíem– en espanyol, en la clau dels nostres multiseculars exterminadors. I això era tant com suïcidar-se. Pensar, però en català, em semblava una forma nova i fresca, si bé evident, d’escapolir-nos del camp de concentració en què ens havia tancat l’espanyolisme al llarg dels segles, i més concretament i modernament, el franquisme. Vaig comprar el llibre i, com que aquell agost em vaig casar i me’n vaig anar als Estats Units, em vaig dir que me’l llegiria en el viatge d’anada. I així ho vaig fer: vaig travessar l’Atlàntic llegint, un a un tots aquells articles i assimilant molts d’aquells conceptes, que ja llavors em van semblar directes i agosarats. I que em van deixar tan estergit a l’ànima la figura i la personalitat d’aquell intel•lectual que m’havia passat desapercebut. Ara bé: jo era el primer cop que volava. El primer cop. I me n’anava als Estats Units. Per travessar l’Atlàntic es necessiten vuit hores ben bones. Vuit hores d’observar arreu només l’oceà. La ment se’m disparava i jo pensava, amb una suor freda i pertinaç, que s’hi quèiem en aquella infinita infinitud, no en quedarien ni les cobertes del llibre. Però amb tot, vull remarcar amb un cert esperit de supervivent, que el pànic més llarg que he passat l’he suportat i enganyat amb un llibre d’En Muñoz Espinalt. I ara, vistes les coses amb la perspectiva dels anys, estic més que convençut que el que hi vaig llegir va ser determinant per a la superació d’aquella gruixuda i resignada por. I que la travessia de l’Atlàntic no és més que una metàfora més de la travessia de la vida.

Tornant al contingut del llibre, i sobre això que us deia del pensament esclau i de la necessitat d’alliberar-nos-en i generar un pensament propi, tan bon punt el comencem a llegir ja trobem que En Muñoz Espinalt, a “Una recepta amb comentaris”, escriu: “Tants de segles de tergiversació idiomàtica i psicològica –ve de lluny el rentat de cervell– ens han fet un poble d’expressivitat balba i lacònica. Som sorruts a contracor”. Afegia –suposo en una clara referència als polítics autonomistes– que empraven paraules amables per encabir-nos elegantment dins d’Espanya, que “els mots són com petxines de les quals es pot conservar la forma, però també buidar-les de contingut”. I hi trobava una explicació: l’empelt de l’ànima castellana dins de la nostra ànima. Innovava, encara: “No deu ser que dels nostres veïns més immediats –com si es tractés d’un nou barbarisme mental–, n’hem calcat la proverbial ambigüitat entre barroca i picaresca?”.
La seva recepta era clara, precisa, contundent: “No parleu amb tòpics que sonin a tronat cosmopolitisme, fugiu de l’ambigüitat. No us feu malveure, com si us volguéssiu menjar el pollastre a mig desplomar. Que el vostre coll no quedi com escanyat per la corbata: mai no dóna seguretat de futur un tipus passat de moda”. Cert, En Muñoz Espinalt tenia ben clar que ens calia guanyar el futur. I per a aquesta victòria no podíem assumir ni el paper d’estaquirots, ni el de vençuts.

Ja ho hem vist: contra el llenguatge ambigu dels castellans, a nosaltres ens calien uns polítics i uns intel•lectuals amb un llenguatge nou, victoriós, transparent. I després, a petja passada, he pogut constatar que la meva obra està imbuïda dels mateixos objectius, perquè jo també he intentat emprar un llenguatge clar, modern, vigorós. L’article intitulat “Contra l’ambigüitat política” ho palesa sense embuts. Per això subratllava: “No és amb mots buits de sentit que s’edifiquen democràcies. Recordem que eren els feixistes els mestres en l’art de donar un significat fals a les paraules. Mai no quedaven curts a l’hora d’adjectivar amb expressions equívoques els termes més clars, simbòlics i rotunds”. Suposo que per això mateix, En Tàpies postulava l’art abstracte per vèncer l’asfixiant realitat feixista. Dues sortides més que necessàries: superar la realitat o bé abstractitzant-la o bé assumint-la i lluitant-hi amb totes les forces. L’Espinalt rubricava amb encert: “L’ambigüitat i la rutina denoten pobresa de caràcter. Significa manca de personalitat argumentar-ho tot amb frases fetes”. Calia, doncs, “retornar tot seguit a un ús clar i exacte dels mots, no sigui que després d’haver-nos costat Déu i ajut salvar-los [com apuntava l’Espriu], en el moment de pretendre governar-nos de nou, fem servir els noms de forma capciosa o estrafeta, fins a córrer el risc que termes com nació o nacionalitat passin a ser sinònim de província on es permet ballar sardanes”.

Davant dels qui postulaven l’aferrament a Espanya per convertir-nos en el seu guia i motor, ell cita uns mots emblemàtics i perdurables d’En Batista i Roca, que han esdevingut profètics: “La política que ací proposem de tallar amarres i de salvar-nos deixant que l’estat català esdevingui un dels estats successors de l’Estat espanyol, no és una política extremista ni arrauxada. És una política de prudència inspirada en la reflexió i l’estudi”. Cert: el lema de la pancarta que vam penjar a Arenys de Munt per celebrar la primera consulta independentista deia exactament el mateix: “Perquè tenim seny: IndependènSÍa!”. Efectivament: les grans gestes no s’improvisen. Són la conclusió d’una llarga feina d’estudi i de reflexió.

Preocupat per crear dirigents que poguessin conduir el nostre poble cap a la llibertat, s’adonava que no n’hi havia prou amb l’escola ni amb la informació, sinó que crear una personalitat forta i original, era la tasca imprescindible a escometre. Per ell, que torna a recollir uns mots d’En Batista i Roca, precisament en un article que li dedica (“La seva millor lliçó”), “en el cas millor, l’escola proporcionarà l’ensenyament a la cultura, però no formarà el caràcter”. En Batista i Roca era la pauta i el far. No para d’admirar-se davant del seu pensament i recupera de nou una de les seves grans frases: “No volem pusil•lànimes ni arrauxats. Voldríem que els nostres fossin homes sencers, forts i equilibrats, amb prudència per sospesar els obstacles, amb valentia per no deixar-se espantar per ells, i amb decisió i força moral per vèncer-los i superar-los”.
I en un altre article dedicat al president Pujol (“La clau, president”), però que podria anar adreçat a tot polític en actiu, li etziba enèrgic: “En els tractes polítics es fa decisiu l’esguard i, amb escreix, en un país on la gent ha estat ensarronada tantes vegades, hom es refia més d’allò que veu escrit en els ulls, que no de la contundència dels mots”, els quals mots en múltiples vegades ni tan sols cal que siguin contundents: el cinisme es denuncia sol. I li recomanava: “No barregeu la humilitat amb el fugir d’estudi. Que la senzillesa no us faci esmaperdut. És cert que els catalans menyspreen el tibat i el tifa. Tipus aquests –com sabeu molt bé– presumptuosos i buits de criteri”. Per acabar reblant, en una denúncia als falsos polítics que fan servir l’autoritat per amagar les seves pròpies mancances, que “des dels temps més remots no hi ha [hagut] més remei que substituir l’autoritat genuïna per l’autoritat simulada”. Cosa lamentablement massa comuna en tota mena de dirigents de la cosa pública.

Ja llavors em va cridar també moltíssim la seva visió dels castellans i, potser, estic convençut que aquella primera impressió va romandre impregnada dins la cèl•lula mare que després s’expandiria per ajudar-me a comprendre tant El Quixot com que el seu autor no podia ser mai un castellà, perquè com ell –vull dir com En Muñoz Espinalt– veia i denunciava el mateix alineament grotesc dels seus capitostos, tant fossin intel•lectuals com polítics. Així, a l’article “Una insòlita descripció dels catalans”, aprofitava la lectura d’un llibre d’En Tierno Galván, per apamar el pensament d’aquest insigne espanyol i denunciar-ne la seva fal•làcia absoluta, per arribar a la conclusió final: “Resulta esbalaïdor descobrir la manca d’originalitat analítica i el migrat sentit del matís que pateixen els pensadors castellans actuals. No saben distingir fets diferencials. Per més coses que assimilin, a tot estirar, no exterioritzen res més que el mite del Quixot i Sanxo. Tenen l’astúcia de citar Sartre –com a «ornato del escrito»– i fan una sociologia declamatòria, però mai no formulen cap deducció operant i eficient. Reciten, però no creen idees noves. Per més que mirin els altres, només es veuen a si mateixos. Corpresos i aturats o, com ells diuen, «ensimismados», no poden ésser objectius car viuen absorbits per la falsa figura que s’han autocreat. La suggestió que els fonamenta contemplar-se fix el llombrígol i veure-se’l el més bonic del món, els fa estaquirots, encara que, molts d’ells somiïn «movimientos». Ni la cultura superior dels més distingits és capaç de lliurar-los de l’encanteri”. Que és allò mateix que deia En Papasseit, ja independentista declarat, després d’espigolar Ortega i Gasset, i adonar-se que ni entén Catalunya ni la vol entendre: “I és que no ens assemblem ni amb els intel•ligents!”.

Aquests són uns dels temes clau, algunes de les idees-força que més em van colpir aquell agost del 1988 mentre travessava l’Atlàntic. El llibre en conté moltes més. Amb un petit aplec m’ha semblat que n’hi havia més que prou perquè ens fem una idea general del que pensava En Muñoz Espinalt. Però, en aquells anys ell també era conegut per ser el fundador de la psicoestètica, un moviment de pensament que postulava que la forma de vestir, de moure’s i d’actuar era un reflex de la ment, un moviment, com tot el que caracteritzava En Muñoz Espinalt, innovador i suggerent. Semblava que algú m’hagués llegit el pensament. Jo feia molts anys que també vindicava una forma catalana de vestir, però més vinculada a la gent de les classes baixes, amb armilla, camises de tons obrers o arrelats a les festes populars, amb espardenyes de vetes i, eventualment, amb barretina, que em semblava la summa essència de l’estètica i de la força simbòlica i creativa catalana. Després, em vaig adonar que la profunditat de pensament, l’actitud ètica insubornable, el gest mesurat i just, no tenen res a veure amb l’estètica. I que si badaves, et poden robar, estafar i trair catalans que es vesteixen igual que tu. O que tenen els mateixos ideals polítics que tu.
Amb tot, l’aportació d’En Muñoz Espinalt, va ser cabdal, per aprofundir, polir i assaonar la meva llavors tan mal•leable i dúctil personalitat. Va esdevenir una de les claus de volta més sòlides del que constituiria, com ell deia, la formació del meu caràcter.

És un deure d’agraïment proclamar-ho en públic avui en aquest acte de reconeixement a la seva figura i obra. Humilment crec que el millor homenatge que jo li podia retre era recordar el seu pensament vivificador, lluminós, indestructible, perquè, en el fons, el seu cos s’ha desfet i s’ha evaporat, però la seva obra restarà per sempre.

Restarà per sempre –això sí– si la llegim, l’encarnem i la passem a les generacions futures. Només així serem dignes de la seva memòria.

Jordi Bilbeny

 
Miscel•lània
            

4t acte

Conferéncia cicle Carles Muñoz Espinalt
3 de Juny del 2013

Testimoni fotogràfic de la conferencia
"Francesc Pujols vist per Carles Muñoz Espinalt"
per Nati Muñoz-Espinalt


Miscel•lània
            

5è acte
XXVII Aplec al Santuari ecológic
del Castell de Gallifa
Diumenge, 9 de Sepbre del 2013

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



Mossen Dalmau saludant
a Nati Muñoz-Espinalt abans de la Misa


 



Mossen Dalmau, Jordi Fornas i Nati Muñoz-Espinalt
Miscel•lània
            

6è acte
Acte d´Homenatge a
Carles Muñoz Espinalt
Dimarts, 8 de Octubre del 2013

 

 

 



D´esquerra a dreta Miquel Reverter, Salvador Brulles, Nati Muñoz-Espinalt i Josep Batalla.En l´acte d´Homenatge a Carles Muñoz Espinalt al Centre de lectura de Reus
Salvador Brulles i Moragues
 



Miquel Reverter i Maixenchs
Josep Batalla i Saigí
 



Nati Muñoz-Espinalt en el moment del seu parlament
Vista parcial de la sala amb part de les persones asistents
 

ACTE D’HOMENATGE A CARLES MUÑOZ I ESPINALT
AL CENTRE DE LECTURA DE REUS

Senyor president, Senyores, Senyors, Senyora Muñoz-Espinalt, companys, amics i amigues. Bon vespre.

Els dies 20 i 21 de maig de l’any 1978, en aquesta mateixa sala d’actes on ens trobem ara, si celebrà un Congrés del Consell Nacional Català, presidia l’acte, Josep Maria Batista i Roca, amb els ponents Artur Costa, Mateu Pou, Jordi Vilanova, Josep Jové i el nostre homenatjat, Carles Muñoz Espinalt. Aquest acte públic seria el darrer de Josep M. Batista i Roca, que compartia el mateix ideal de llibertat per Catalunya, com el meu estimat professor Muñoz Espinalt. Muñoz Espinalt quant parlava del Centre de Lectura de Reus, ho feia amb passió, recordava emocionat, un dels centres culturals més importants i emblemàtics de Catalunya.
Hem deia: Brulles, els reusencs són gent que saben servar el pòsit de la catalanitat, demostrant ser uns grans venedors i emprenedors, arreu del món.
Enguany fa 20 anys del traspàs de l’insigne Muñoz Espinalt, avui ens trobem gojosos en un lloc admirat per ell, i un orgull per tots nosaltres, gràcies a l’amic Benet Oriol que em va suggerir la pensada, de retre-li un homenatge, al Centre de Lectura de Reus, que és l’essència de la nostra ciutat.

Muñoz Espinalt era un home digne, tenaç, gran treballador, molt disciplinat, extremadament perseverant, exigent amb si mateix, ferm i reflexiu, de pensament creatiu, exquisidament respectuós, equilibrat i auster, incansable i voluntariós, recte i humanista, amb ànsia de superació, coherent motivador, motivava tot aquell que es trobava al seu redós, entusiasmava, possibilitava el, tu pots.

Recordo encara, la primera vegada que ens van presentar, fa uns 30 anys, després d’haver donat una magistral conferència a l’hotel Balmoral de Barcelona, em va corprendre, però, la veritat, jo no hi veia tant com m’havien dit: que si era un savi, un psicòleg que el consultaven d’arreu del món, un geni que havia creat una nova ciència psicològica, dita Psicoestètica, que estudiava l’home partint dels artificis, que aquest home necessita per sobreviure i afirmar-se, que els millors empresaris i polítics del moment hi anaven a formar-se i assessorar-se al seu despatx, que les seves idees, pronòstics i formulacions, es complien empíricament, que anava 40 o 50 anys, avançat i moltíssimes coses admirables més.

Doncs, bé, jo en aquells moments, diguem, ben bé, no m’ho acabava de creure del tot, no podien ser certs, tants elogis, a un català, no hi estava acostumat, tot al contrari, em decantava més cap a la iconoclàstia, com la majoria de catalans, ara sembla que l’interès pels nostres personatges, que en tenim molts i a Reus en podem presumir, està canviant i comencem a reconèixer, que a Catalunya tenim homes de talla mundial, en molts camps. Potser és conseqüència de que ja ens veiem amos, del nostre Propi Estat.

Doncs, bé, el meu interès i admiració, anar creixent a mesura que anava aprofundint en l’estudi de la ciència Psicoestètica i anant-la contrastant a la pràctica, veia com els resultats s’anaven complint de forma matemàtica. Per primera vegada a la història, una nova visió científica, donava explicació, de com ens formem el humans, Muñoz Espinalt va metoditzar un sistema científic, capaç de formar els homes amb caràcter, i amb caràcter directiu, basant-se amb els artificis, que el mateix ésser humà, s’ha anat creant al llarg dels segles.

 

D’artificis en són el vestit i el bisturí, el caràcter i la veu, per posar uns exemples, tots els necessitem, per sobreviure, singularitzar-nos o destacar a la vida, d’altra manera ens seria impossible.
Sense un vestit, no podríem fer arts escèniques, ni fer cas del policia, ni del metge, ni anar al fons del mar.
Sense la nostra voluntat, encara seríem a les cavernes, perquè fer cases?, si ja les tindríem fetes!, i tampoc hauríem sortit a l’espai. Sense la voluntat seriem uns conformistes que no hauríem avançat en el temps.
Sense haver-nos format un caràcter, com podríem dirigir les nostres vides i la d’aquells què depenen de nosaltres, si encara estaríem regits pels instints del mamífer, que tots portem dins, sense un caràcter, encara estaríem dominats pel temperament.
Què feríem sense una veu, a tots ens consta, les dificultats que passa la persona, que n’està mancada, i del famós què un es pot arribar a fer, de tenir una bona veu cultivada, com Josep Carreres, sense la musicalitat d’una veu, com podríem expressar els nostres pensaments i sentiments, amb emetopeies potser, de ser així, de ben segur, que encara no seríem humans.

Les grans aportacions científiques que Muñoz Espinalt va realitzar, creant la seva magna obra: la ciència Psicoestètica, que ja s’està expandint per tot el món, en veiem mostres a cada pas, els seus estudis sobre lideratge, la comunicació no verbal, la formació caracterològica, la figuració humana, en la manera que té l’ésser humà projectar-se, durant les diferents etapes de la seva vida, una metodologia per potenciar l’home, envers la transcendència, sense fiscalitza’l, respectant la intimitat, ajudant-lo a interpretar-se, i per millor guanyar-se la vida, si, a tenir plenitud vivencial.

Una de les moltes aportacions que va fer Muñoz Espinal, va ser estudiar el que ell, definir com a projecció històrica de l’ésser humà, en dos instints, el de referenciació i el de diferenciació, adquirits ambdós, durant l’evolució cultural de l’home.
Tots recordarem com els infants, de ben petits, ja agafen rebequeries a l’hora de vestir-se, d’una manera o bé d’una altra, senyores i senyors, és l’instint de diferenciació.
I de com el més pinxo de la colla és imitat per la majoria, l’acció de model en l’ésser humà, és una constant durant tota la vida, sempre cerquem referents amb els altres, per determinar de quina professió o nació som, per així definir-nos, és l’instint de referenciació.

La grandesa de Carles Muñoz Espinalt, serà reconeguda mundialment, com li pertoca, per la seva ingent tasca d’interpretar i potenciar homes. La ciència Psicoestètica va crear-la amb l’esforç i talent, que sempre el caracteritzaven, una persona genial, una vida plena de generositat, un savi que ens llega la seva obra científica pel progrés de la humanitat. És a dir, un català universal.

Moltes gràcies Professor Muñoz Espinalt, pels seus coneixements, com més anys passen, més creix el meu sentiment d’agraïment.

S. Brulles i Moragues

Reus, a 8 d’octubre de 2013

Miscel•lània
            

7è acte
Llibreria Jaimes
Dijous, 24 de Octubre del 2013

 

 

 



Montse Porta presentant l´acte de presentació del llibre "Preludi de la Independència" de Carles Muñoz Espinalt en la sala de la llibreria Jaimes i Jordi Bilbeny
Nati Muñoz-Espinalt presentant a Jordi Bilbeny
 



Jordi Bilbeny que feu la glossa al pensament
de Carles Muñoz Espinalt
Vista general de la sala i els visitants
Miscel•lània
            

8è acte
MONTESQUIU
Commemoració 20è aniversari de la mort
Carles Muñoz Espinalt
Diumenge, 27 de Octubre del 2013

 

 

 

AGENDA
Commemoració 20è aniversari de la mort Carles Muñoz Espinalt, a la sala d´actes de l´ajuntament.

 

 
NOTICIES DE PREMSA

 

DIARI DIGITAL OSONA.COM
DISSABTE, 23 D´OCTUBRE DEL 2013

EL 9 NOU
DIMARTS, 19 D´OCTUBRE DEL 2013




 



L´Alcaldessa de Montesquiu Elisabet Ferreres
presentant l´acte
Plaça Emili Juncadella de Montesquiu.PepMusté pronunciant el seu parlament davant de la plaça dedicada a Carles Muñoz Espinalt, en la casa que va neixer

 



Vista de la plaça amb els asistents a l´acte
Vista de la sala
 



Jordi Fàbrega pronunciant el seu parlament
Projecció del fragment del DVD de la conferència,
"El test del ramat" de Carles Muñoz Espinat
Miscel•lània
            
9è acte
Presentació del Llibre
El test de l´arbre - El test del árbol
Dilluns, 20 de Gener del 2014

 

 


 



El senyor Jordi Morera Jansà presentant el Llibre
"El test de l´arbre" de Carles M. Espinalt amb
Nati Muñoz-Espinalt
Vista parcial de la sala
            
Miscel•lània
10è acte
Carles Muñoz Espinalt i el caràcter directiu
Dilluns, 3 de Febrer del 2014


 



Vista parcial de la sala
Nati Muñoz-Espinalt pronunciant la conferència
"Carles M. Espinalt i el caràcter directiu"
            
Miscel•lània
11è acte
Acte de recordança a
Carles M. Espinalt a Valls



 



D´esquerra a dreta: Rafael Güell, Josep Batalla, Nati Muñoz-Espinalt i Salvador Brulles
 





 

DISCURS A L’INSTITUT D’ESTUDIS VALLECSVALLS
20 de febrer 2014

Bon vespre: Senyor president, senyores, senyors, amics, companys de taula; una vegada més m’honora parlar del meu estimat professor Carles Muñoz Espinalt i de la ciència Psicoestètica que va crear-la per a tots nosaltres.
Més de trenta anys d’estudi de la ciència Psicoestètica, m’han creat una profunda admiració i agraïment pel meu professor, m’ha servit per constatar cada dia més, l’encert dels seus pronòstics i de la urgent necessitat que té la societat actual, d’aprendre Psicoestètica.
En cada època, la civilització humana, està marcada per canvis parcials o totals, de parcials sempre se’n van produint i a la vegada assimilant, però ara es manifesten a cada pas,canvis radicals, on totes les interpretacions de l’home que s’han fet, han caducat, hem entrat en una nova era, l’era, de la ciència Psicoestètica, sí, definim-la, doncs: “La Psicoestètica és la valoració artística d’un mateix en funcions d’un equilibri vivencial entre l’aspecte físic i el caràcter, menat per l’afany de perfeccionar i presentar la figura de forma agradable bo i harmonitzant-la amb les modes o amb creences personals”.
Molts hem sigut els incrèduls que no volíem reconèixer el missatge, que Muñoz Espinalt prematurament, ja s’avançava a tot pronòstic, alertant-nos de la crisi directiva mundial que s’acostava, i que ara patim, eren els anys 1970, però hem hagut d’esperar veure les manifestacions del president Barak Obama, per creure-ho, davant les càmeres de televisió americanes va dir-nos, que els que ens han portat on som, han sortit de les millors Universitats.
Com exemple, la Universitat Ramon Llull (ESADE) de Barcelona, considerada de les 25 més prestigioses del món, reconeixen en un article publicat al diari el País del 9 de juny del 2013, que el seu model de formació Directiva s’havia fet vell, caduc i fracassat, corroborant així tot allò que el president dels Estats Units d’Amèrica havia dit per televisió.
També l’expresident dels Estats Units, Bill Clinton, en una conferència donada a Barcelona el 29 d’octubre de 2001, ens etzibà que “el futur serà català o talibà”, potser va dir-ho perquè coneix la Psicoestètica i sap que és una ciència revolucionaria, nascuda a Catalunya, feta per un savi català, que fa temps que és internacional, i que la biblioteca del Congres de diputats de Washington, s’hi troben la majoria d’obres publicades per Muñoz Espinalt.

Senyores i senyors, no existeix al món cap projecte de formació caracterològica etico-moral, que formi homes directius d’ells mateixos, això vol dir, que tampoc ho seran a l’hora de dirigir els altres homes, la humanitat està mancada de dirigents, capaços de fer front als canvis convulsos, que provoca la instrumentalització.

La ciència Psicoestètica dóna les respostes que necessita l’home del segle XXI, perquè és la metodologia interpretativa, motivadora i potenciadora de l’esperit humà, està basada en el concepte fons i forma, la ment i la imatge.

El fet que la Psicoestètica es basi en gràfics encaixa perfectament amb l’estil català de filosofar, fins al punt que, els transcriuré un paràgraf del llibre titulat «Crítica de la Ciència» de Martin Gardner, de l’any 1985; on diu: “Ramon Llull fou el primer intent de la lògica formal que va valdre’s de diagrames geomètrics amb l’objecte de descobrir veritats no matemàtiques“ Ramon Llull va néixer a Mallorca 1232-1235 i morí a Bugia 1316, encara ara, és actual, Bill Gates ha explicat que el sistema binari dels ordinadors, l’han extret dels escrits de Ramon Llull.

La Psicoestètica ensenya que l’ésser humà, és un ser que s’expandeix per la seva instrumentalització, és a dir, pels artificis que fabrica i se’ls posa damunt seu, els utilitza per la seva figuració, seducció, acomodació, atraure, per relacionar-se amb els altres, per ser més competitiu o fer propaganda. L’home és un ésser competitiu per naturalesa, sempre competeix, ja sigui per col•leccionar plaques de cava o cotxes, per córrer o saltar més que un altre, per tenir més coneixements o guanyar més diners, tot són maneres de projectar la nostra figura, l’home no es resigna a passar pel món de manera anònima, lluita per la transcendència, necessita fer-ho per seguir superant-se. Aquest és un de tants descobriments que Muñoz Espinalt va fer en pro de la humanitat.

L’home cada dia és més egocèntric, més divinitat, més a imatge i semblança del Déu, cada dia estem més humanitzats, si, però tenim la formació adequada als nostres temps?, hem deixat de pertànyer al reina animal?, doncs, com volem sincronitzar el mamífer que tots portem dintre, i que sols va a 4 km per hora,amb una tècnica que ens desborda contínuament per la seva rapidesa d’innovació, necessitem una metodologia humanista, i Muñoz Espinalt va saber trobar la ciència més afinada d’interpretar l’ésser humà, va crear-la específicament perquè l’home pogués afrontar els reptes de futuritat amb èxit, qui dels presents no coneix, com a mínim una dotzena de persones del seu entorn, que estan manades per la frustració o la desorientació?.

Ens calia la ciència Psicoestètica, perquè és la ciència de la lògica, nosaltres som la suma del jo i l’ambient, no podem diferenciar un fet de l’altra, són intrínsecs, van junts, i hem d’aprendre d’actuar conjuntament, per construir un home coherent amb ell mateix, amb el seu hàbitat, d’aquí ve que la voluntat és la base del conscient, de les nostres actuacions, definim la voluntat psicoestèticament: “La voluntat serà la planificació conscient que es realitza amb la major exactitud possible i amb l’esforç suficient”

L’ésser humà és fons i forma, i sense el vestit encara seríem a la selva, el vestit reforça el nostre fons i és generador de la cultura, a l’home no li calia vestir-se pel fred, era nòmada, la seva pell estava plenament adaptada al medi, es vestia per adornar la seva figura, fa cinquanta anys i ho seguim fent avui, seguim esforçant-nos per no assemblar-nos als altres mamífers, el seu afany de variar i singularitzar-se ha generat tot un reguitzell de modes incalculables d’ençà que l’home es vesteix, la definició més complerta i encertada que existeix actualment, de la moda, la va fer el meu benvolgut professor Muñoz Espinalt, definim-la, doncs: “Periòdica renovació Psicoestètica en l’expressivitat humana que fomentada per motivacions personals de variar, singularitzar-se i atraure, aconsegueix de generalitzar-se gairebé sempre per respondre a profundes vivències inconscients”. Comprendre les modes, és essencial per no quedar desfasat de la societat, els ritmes dels esdeveniments que s’hi produeixen són dinàmics, de tots és sabut que quant a una persona, li diuen: està passada de moda!, ja es pot retirar de l’escena pública.

Espinalt també ens diu: “Sense una coherent interpretació de sí mateix i del poble on hom s’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada”.No és, amb la intuïció que s’han de manar les nostres pensades, actuaríem incoherentment, és quant regeix el raonament, que actuem amb harmonia amb nosaltres mateixos, confondre la intuïció amb el raonar, és com confondre la naturalitat amb la vulgaritat.

La Psicoestètica parteix del raonament del: Com m’interpreto? Que vol dir la realitat vivencial, dels papers que fem els humans, en cada moment de la nostra vida. En canvi els grecs, fa més de dos mil anys, i ara, encara s’ensenya a les Facultats, parteix del, qui soc jo? Una pregunta que ens portarà cap a una manera de pensar absurda, en la concepció d’entendre’s un mateix, deixem de cercar en el nostre interior i omplim-lo de coneixements fonamentals pel nostre caràcter, interpretem-nos amb coherència, analitzem la realitat sense autoenganys, considerem a les persones i tindrem una vida amb més plenitud.

Actualment ens trobem en una gran confusió, confonem contínuament Personalitat i Caràcter, quan “la personalitat: és el conjunt de característiques que formen la nostra manera de ser” doncs, es correspon a tot allò que hem après, del nostre ambient, en canvi “el caràcter: és entendre les actituds del nostre «jo» davant els esdeveniments” ho sigui,que davant de cada actuació nostra, hem de saber prendre bé, cada una de les nostres determinacions, d’aquí ve el perquè diem que els infants, ja de ben petits se’ls hauria d’ensenyar a fornir-se el caràcter, hi ha la popular frase feta que diu: “La veritat us farà lliures”, aquesta frase no té més mèrits dels que es mereix. En canvi en Psicoestètica diem amb tota rotunditat i aplom: “La causa que ens fa lliures no és la veritat, sinó el caràcter”, sense un caràcter ferm qui pot encarar-se amb la veritat i en conseqüència qui pot ésser lliure?.
Si Catalunya té dirigents amb caràcter, segur que serem lliures.
El meu més sentit record al meu benvolgut, estimat i enyorat Professor Carles Muñoz Espinalt. Moltes gràcies.

S. Brulles i Moragues

 


            
Miscel•lània
12è acte
Acte de recordança
de Carles Muñoz Espinalt

            
Miscel•lània
13è acte
La Societat Cultural


 




 



ANUNCI DE PREMSA
LA FURA Nº 1646 14/20 MARÇ 2014

            
Miscel•lània
14è acte
La política catalana d´avui

 

LA POLÍTICA CATALANA D’AVUI
EL FRACÀS DE JAUME VICENS VIVES I EL TRIOMF DE CARLES M. ESPINALT

L’any 2010 es va commemorar amb tots els honors oficials el centenari del naixement del conegut historiador Jaume Vicens Vives. Dic tots els honors oficials perquè l’acte de cloenda celebrat a Madrid va estar presidit, ni més ni menys, que per Juan Carlos de Borbón que com vostès ja saben ostenta dues corones: la d’Espanya i la de la corrupció.

En el decurs dels actes d’aquest centenari celebrat a les ciutats de Barcelona, Madrid, Saragossa o Jaén van participar personatges tant dispars com Ricard Fornesa, Josep M. Bricall, Antonio Garrigues Walker, Miguel Herrero y Rodriguez de Miñón, Borja de Riquer, Jordi Pujol, Miquel Roca, Josep L. Carod Rovira o Ferran Mascarell. Fins i tot la FAES, a través de Eduardo Escartín, en va lloar l’esdeveniment a través dels seus “Cuadernos de pensamiento político”.Aquest noms són només una petita part de la llarga llista que van encarregar-se de situar l’obra i la memòria de l’historiador gironí en els altars del reconeixement acadèmic i polític català i espanyol.

Què havia de tenir Vicens i Vives per congriar totes aquestes sensibilitats en teoria tant diverses ara i abans? Josep Pla, en el seu volum “Notes per a Silvia” diu: “Avui 25 d’abril (1958) arriba la mas el professor Jaume Vicens Vives i la seva senyora. Ara és l’ideal de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus dei, dels capitalistes, dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva”. Amb tot, la resposta a la pregunta que jo em feia intentaré anant-la responent al llarg d’aquesta conferència. Però abans cal dir que el personatge està íntimament lligat a un llibre que va publicar l’any 1954 i que va suposar, sense cap mena de dubte, la seva consagració com a referent intel•lectual i polític. El llibre és el famós “Notícia de Catalunya” on l’autor intentava respondre la sempre difícil pregunta de quina mena de gent som els catalans.

Ràpidament va tenir un gran ressò en els àmbits acadèmics, periodístics i, fins i tot, polítics de l’època sense oblidar que érem en ple franquisme. De les seves pàgines es d’on es deriven aquells tòpics sobre les catalans que tots coneixem i que han arribat a formar part de la nostra vida diària fins el dia d’avui. I no són cap altres que “anem del seny a la rauxa”, “el pactisme com a tret característic de la nostra personalitat col•lectiva” o que “som un poble de pas”. Sobre com ha arribat a marcar el pensament de Vicens Vives les classes dirigents d’aquest país en són bona prova allò que va escriure Pasqual Maragall: “Fins la seva mort el 1960, Jaume Vicens Vives era el gran referent intel•lectual i polític per a la majoria de nosaltres a la universitat”. L’èxit del llibre fa que un any després de la seva publicació la Societat Catalana d’Estudis Econòmics, Socials i Jurídics (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) va designar com a ponent en una controvèrsia on calia discutir el capítol “Seny i rauxa” de “Notícia de Catalunya” al psicòleg Carles M. Espinalt. Aquella ponència inicià una polèmica que va motivar que Vicens Vives refès aquell capítol en la segona edició de “Notícia de Catalunya”. Ell mateix ho reconeix en el pròleg, tot dient que havia estat, cito textualment, “una de les més agudes polèmiques d’aquests darrers vint anys”. Després de llegir les paraules de l’historiador haurem de convenir que aquest no va ser un fet menor en la seva trajectòria. Aquest llibre era la seva obra més emblemàtica, i aquell capítol el més representatiu i el que ha marcat bona part de la política catalana dels darrers cinquanta anys. I el va haver de refer per una “aguda polèmica” amb Carles M. Espinalt.

Curiosament, en cap dels milers i milers de referències que podem trobar a la xarxa respecte a la commemoració de l’anomenat “Any Vicens Vives”, i que demostra el gran desplegament que va produir aquell esdeveniment, no podem trobar-hi cap referència a l’enfrontament que van mantenir els dos personatges. Però l’esmentada polèmica no va començar en aquella jornada a la filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Caldria remuntar-nos set anys enrere, l’any 1948, quan el règim franquista enceta un període que aparentava una certa obertura. Això fa que es permetin una sèrie d’actes o conferències per parlar del tema recorrent de sempre: la concòrdia entre Castella i Catalunya. Allò del que sempre parlen els espanyols i els catalans càndids.

Dins d’aquest context és quan la Societat d’Amics del País fa una sèrie de conferències i, per a una d’elles, tria el catedràtic Jaume Vicens Vives. En aquella conferència Vicens Vives ja dibuixava les que després serien les línies mestres del seu pensament. Segons explica el gran patriota, ja traspassat, Esteve Albert en el llibre “Homenatge a Carles M. Espinalt” (1997), i que era present en aquell acte, la conferència va pivotar sobre dos dels grans preceptes vicensvivistes: el pactisme i que els catalans som víctimes del nostre caràcter que va del seny a la rauxa. Però Esteve Albert també diu el que va passar després: “Un cop finalitzades algunes intervencions per fer alguna rectificació o alguna pregunta però, en el fons, d’adhesió a les tesis del conferenciant , es va aixecar un noi jove; era bastant al endarrere. Es va posar a parlar i cada cosa que va dir és una llàstima que no s’hagés agafat i fos enregistrada. Va a començar a dir: “Del pactisme, ja en parlarem, però a l’hora de pactar, quan ets a baix, vençut i atropellat, naturalment que qualsevol finestra que t’obrin et sembla que ja et permet avançar. Però a causa del pactisme som i serem sempre a baix.” Jo vaig quedar paradíssim de sentir tot això a aquell jove, que no era ningú més que Carles M. Espinalt. Us he de dir que uns quants vàrem començar a aplaudir i la cara d’en Vicens Vives va canviar absolutament”.

Eren els moments que l’historiador gironí anava escampant amb un cert èxit tots aquells dels seus tòpics que justifiquen la submissió de Catalunya a Espanya. Era tant insòlita la idea que tenia de Catalunya que havia arribat a dir que Catalunya havia de civilitzar Espanya, i Espanya ens havia d’enviar la guàrdia civil per mantenir l’ordre públic al nostre país. Però no ens ha de sorprendre perquè una de les frases característiques de “Notícia de Catalunya” és: “Com tots els pobles de passadís, els catalans som propensos a les negatives intransigents i a les claudicacions afectives, als odis primaris i a les abraçades cordials”. És clar, un poble de “negatives intransigents” i “odis primaris” no pot viure sol i necessita que el controli el veí. Sospito que davant el perill que aquestes idees anessin arrelant entre la nostra gent en uns moments on Catalunya havia perdut els seus principals referents i models intel•lectuals, i que poguessin rebatre les tesis vicensvivistes, Carles M. Espinalt decideix publicar l’any 1953 el seu assaig “Del poble català” a la Revue de Psychologie des Peuplesamb el concurs del Centre National de la Recherchescientifique de France. Òbviament no podia publicar-se a l’interior. Allà Carles M. Espinalt dibuixa els trets caracterològics del nostre poble derivats de la dominació espanyola. Destaca primer de tot el nostre marcat individualisme del que diu: “… per comprendre-ho (l’individualisme) ens caldrà ineludiblement establir una premissa que és: el nostre poble viu encarat durant llargs períodes de la seva història amb un conjunt de circumstàncies –la dominació castellana, senyalem-ho en termes generals- que ens ha imposat oficialment l’aire i els sentiments del veí. Aleshores, orfe el català d’una societat autòctona, i negant-se-li el dret d’organitzar-la, li ha calgut aguditzar la seva individualitat per tal de no desnaturalitzar-se”.

I sobre les conseqüències de la nostra condició de poble sotmès, i que afebleixen el nostre caràcter col•lectiu, apunta: “Els catalans de soca i arrel, pateixen sovint –massa sovint!- d’un complex d’inferioritat que fa que subestimin i dubtin de llurs condicions per a regir el timó del propi poble. Fet lamentable que cal atribuir, tal com he consignat, a la dissort que els ha acompanyat a través de la Història i que fa creure que la seva causa és una causa perduda”. El plantejament que fa Carles M. Espinalt en aquest assaig és cru i encara els catalans amb la seva condició de poble vençut. Però també apunta clarament cap a on ens hem de dirigir i palesa les grans condicions individuals i col•lectives de la nostra gent. Cal reconèixer que no és fàcil acceptar les seves idees en un moment de repressió com ho era el franquisme. És menys compromès, en tots els sentits, empassar-se les teories de Vicens Vives que el règim tolera i, en certa manera, empara perquè no deixen de justificar una part de les seves polítiques.

Casualitat o no, només un any després de l’aparició de “Del poble català” veu la llum “Notícia de Catalunya” que ja posa negre sobre blanc aquelles premisses que feia temps que Vicens Vives anava difonent entre els ambients més polititzats del país. La seva publicació va estar acompanyada per la benedicció del règim i amb una destacada cobertura informativa. Així el “Diario de Barcelona” (9 d’abril 1955) parla de la rauxa com del “el arrebato y la enagenación”, i la revista “Lectura” (abril 1955) glosa la seva tesi amb aquestes paraules: “El hombre catalán pasa de la de una mansa aceptación epicúrea de la existencia, a un desatinado impulso incapazde ser refrenado”. O sigui, un poble de bojos al qual cal lligar curt. Què podia fer davant el tsunami del “Notícia de Catalunya” aquell “Del poble català” d’Espinalt publicat a França un any i reeditat en català nou anys després a l’Argentina gràcies al Grup Joventut Catalana de Buenos Aires? Poca cosa… Tot i això, anem una altra volta a aquella ponència de Carles M. Espinalt de l’any 1955 a la Societat d’Amics del País que era la rèplica als postulats del llibre d’en Vicens.

Malauradament no es va poder publicar fins deu anys després, amb el títol “Seny no és timidesa”, gràcies a les publicacions d’Aportació Catalana del magnífic patriota Joan Ballester. Però, aleshores, les tesis de l’historiador havien estat ja adoptades per la gent més representativa del país. Allà podem llegir: “(…) S’esdevé així en el concepte que té del seny un historiador tan notable com Vicens Vives, que ja parteix d’aquest error quan ens diu: “No t’hi emboliquis. Heus aquí la divisa del seny davant de qualsevol conjuntura vital”. Altrament, pensem, si el seny té com a norma quedar-se a casa davant de qualsevol conjuntura vital, Jaume I encara hauria d’anar a Mallorca i el professor Vicens Vives no hauria escrit “Notícia de Catalunya”.

O potser anar a Mallorca i escriure un llibre és la rauxa?” Realment sembla mentida com aquesta frase tan peregrina del catedràtic Vicens al descriure el seny, i desmuntada en un tres i no res per Espinalt, hagi estat la frase que ha condicionat el capteniment polític dels catalans al llarg de les darreres dècades. Però on Carles M. Espinalt destapa on s’amaga la gran dicotomia seny i rauxa, que ens han repetit fins a la sacietat els darrers seixanta anys, es quan afirma: “És evident que si Vicens Vives hagués cercat, abans d’aplicar-la, el precís significat psicològic de la paraula “rauxa”, s’hauria adonat que la tesi de la “gran paradoxa” (entre seny i rauxa) s’esllavissava per tots els costats i era falsa, perquè descansava sobre un deformat concepte del “seny”.

Amb tot, les idees i la figura de Vicens Vives es van anar consolidant fins a ser gairebé unànimes entre aquells dirigents polítics que tenien com a missió restaurar un cert autogovern per Catalunya un cop mort el dictador. Una prova contundent del que dic la tenim en les paraules que Jordi Pujol va pronunciar el 2010 en el decurs de la seva conferència “El llegat de J. Vicens Vives i perspectives de futur”: “Quan al juny del 1977, després de les primeres eleccions al Congrés, en Roca i jo ens reunim i ens preguntem com ha de ser la nostra relació i idea d’Espanya vàrem dir que hi havia d’haver estabilitat, governabilitat i continuïtat i que això implicava el reconeixement de Catalunya en una Espanya renovada. Això ha fracassat. S’ha acabat Espriu i s’ha acabat Vicens Vives. Poden ressuscitar? Es poden tornar a refer ponts? En tot cas no ho hem de fer nosaltres”.

Fixem-nos que l’expresident es nega a enterrar definitivament el vicensvivisme i encara confia que el ressuscitin les següents generacions. Què més li cal per tancar per sempre més el taüt? No només des de CiU s’ha seguit i lloat les idees de l’historiador. Hem vist abans com un dels màxims exponents del socialisme català, Pasqual Maragall, en parlava o com en els actes de l’any Vicens Vives van participar-hi gent de tota classe i condició. Així, per exemple, un home com en Carod Rovira, quan era vicepresident del Govern, reconeix la influència del vicensvivisme quan afirma: “es fa patent en alguns aspectes i sectors de la política del nostres dies”. I en lloa la seva capacitat per renovar la historiografia catalana amb aquestes paraules: “es va dedicar a escriure i divulgar la història amb finalitats clarament civils i transformadores”. Ara vivim una etapa en què aquestes idees estan quedant enterrades, tal com reconeix el propi Jordi Pujol. Però, hi ha qui encara les reivindica? La política catalana viu instal•lada en el debat independentista i els d’una banda i l’altra defensem els arguments a favor i en contra de la independència de Catalunya.

També fem servir i traiem a relluir els nostres referents polítics i històrics. Jo mateix fa pocs dies ho feia amb la figura de l’admirat Daniel Cardona en els actes commemoratius del seu naixement. A qui reivindiquen els unionistes? Per respondre-ho agafaré tres exemples de tres dels seus destacats representants. El primer és el president del Círculo Ecuestre de Barcelona, en Borja Garcia-Nieto, qui escrivia un article a La Vanguardia titulat “1714: bons i mals catalans?”. Aquest personatge defensava evidentment la espanyolitat de Catalunya i afirmava que la caiguda de la capital catalana va ser un revulsiu per als catalans perquè va encetar un llarg període de prosperitat tal com deia… Jaume Vicens Vives, afirma Garcia-Nieto. També a La Vanguardia , el passat divendres 28 de maig Francesc de Carreras torna a treure a relluir la “gran paradoxa” vicensvivista del seny i la rauxa amb el l’article “Què és el seny?” i escriu: “Seny i rauxa, tenen alguna cosa a veure amb una Constitució? Tenen molt a veure, és més, una Constitució, entre altres coses, és un instrument del seny per als moments en que una societat està dominada per la rauxa”.

Després d’aquesta surrealista descripció del que significa una Carta Magna per part d’aquest professor de Dret Constitucional hem de pensar que abans de fer-se la constitució dels EEUU en Thomas Jefferson, John Adams o Benjamin Franklin eren uns arrauxats. I també podem entendre millor perquè les constitucions espanyoles històricament sempre han estat exemple d’incapacitat per entendre les autèntiques necessitat d’una societat. Finalment, i com a tercer exemple anem al llibre “Yo votaré NO” publicat a primers d’aquest any i del qual n’és autor un dels principals referents intel•lectuals de l’espanyolisme a Catalunya: Juan Carlos Girauta. L’autor defensa la vigència de l’actual constitució espanyola amb aquestes paraules: “Lo diré de una vez. La visión de España de Vicens Vives és la que subyace el la Constitución Española de 1978. Siempre me ha estrañado que no se destaque este hechoahora” Em sembla que no calen més arguments per constatar en quina banda es troba avui el vicensvivisme que fa quatre dies era glorificat pels actuals seguidors de l’eufemístic “dret a decidir”. De fet, és el seu hàbitat natural.

Suposo que als seus actuals defensors els plau allò que escrivia l’historiador l’any 1951 en el seu llibre “Mil lecciones de la historia”: “No por ser menos conocidas han de quedar relegadas a segundo término tras las sonoras trompetas de la fama hispànica en Amèrica, las empresas que llevaron a cabo los exploradores españoles en la orla septentrional de sus conquistas antillana i mejicana…”. O bé: “… cual la de Alvar Nuñez Cabeza de Vaca(1507-1559), cuyo periplo desde la Florida al norte de Méjicoconstituye una de las epopeyas más sobresalientes de la raza”. Sense oblidar una perla barroca com aquesta: “…mèrito (el de Cabeza de Vaca) que jamás podrá ser borrado del acervohistòrico de las glorias hispánicas”. Amb tot, el més greu és que la immensa majoria de la classe política catalana ha enlairat fins a l’infinit a l’autor d’aquestes tronades i “imperiales” concepcions de la història.

Però a finals dels anys vuitanta del segle passat eren molts pocs els que posaven en dubte les idees del autor de “las sonoras trompetas de la fama hispànica” o de “las epopeyas más sobresalientes de la raza”. La tesi vicensvivista de l’encaix a Espanya eren unànimes. Va ser llavors, exactament el 1988, quan Carles M. Espinalt torna a la càrrega per intentar pal•liar els efectes nocius dels tòpics de l’historiador gironí que ja s’havien instal•lat fermament en la política catalana oficial. És aleshores quan promou, amb una audàcia i clarividència que només podem entendre si retrocedim a l’estovada societat catalana de la gloriosa època pujolista, el seminari d’imatge motivacional que duia per títol “Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?” a celebrar l’any següent, el 1989. En el citat seminari, a través dels seus deixebles i col•laboradors (entre els quals m’hi incloc) torna a desmuntar un per un tots els tòpics de l’autor de “Notícia de Catalunya” que impregnaven el discurs oficial a Catalunya. Vaig participar abastament en la preparació d’aquell esdeveniment i puc assegurar que ens van tractar de toca-campanes, arrauxats, radicals i no sé quantes coses més. Em consta que càrrecs importants del govern Pujol de l’època, i que havien tingut una estreta relació amb Espinalt durant el franquisme, afirmaven que s’havia tornat boig.

Ara, amb els anys, si llegim les ponències d’aquell seminari (recollides en el llibre del mateix títol) veurem que podien haver estat escrites abans d’ahir. No cal dir que el propi Carles M. Espinalt, en el discurs de cloenda de l’acte, va encarregar-se, una altra vegada, de recordar “la absurda manera en que la influència preponderant d’en Vicens Vives havia enxiquit la capacitat intel•lectiva dels catalans amb vocació de dirigents polítics”. Ara bé, malgrat el silenci dels mitjans de comunicació sobre aquell esdeveniment (crec que només el desaparegut setmanari osonenc “La Marxa de Catalunya” dirigit aleshores per en Miquel Macià va informar-ne), el cert és que el ressò entre la classe dirigent del país fou notable. Fou llavors quan van començar a preguntar-se amb un aire fotetes: “ah, molt bé…la independència. Però i com ho faríeu?”.

Crec que no va passar ni un any que Espinalt llença llavors la idea, la magnífica idea, d’exigir al Parlament de Catalunya la convocatòria d’un plebiscit per tal que tots els catalans decidissin la independència de Catalunya a través de la pregunta: “Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa, bo i separant-se d’un Estat intermediari que duplica els impostos del ciutadans i dificulta la nostra particular vida política?” Aquesta demanda venia avalada per cent personalitats del país, des de l’antic dirigent d’Unió de Pagesos, en Pep Riera, fins a l’historiador i monjo de Montserrat, pare Hilari Raguer. Poc temps després també era recolzada per desenes d’ajuntaments del país. L’historiador i politòleg Xavier Casals en parlava així de la transcendència de tot això el passat mes d’agost: “Amb tot, una dècada després la via plebiscitària d’accés a la independència s’ha instal•lat a la política catalana precisament a partir de l’impuls local, que era allò que buscaven els seguidors de Carles M. Espinalt. Això es va materialitzar amb les anomenades consultes populars per la independència”. Després de tot plegat, jo no he pogut evitar, quan anava elaborant aquesta conferència, pensar en alguna de les coses que li havia escoltat al que fou el meu mestre, Carles M. Espinalt. Entre elles em va venir al cap una frase que li havia escoltat sovint i que deia que “tot català porta un independentista dins”. Confesso que quan me l’acostumava a dir era després d’haver tingut jo alguna disputa o polèmica amb algun altre català que no veia clar la independència. Personalment pensava que m’ho deia perquè no em desmoralitzés.

Però ara que he vist, i hem vist tots plegats, el clima independentista que avui viu Catalunya reconec que no tornaré a desconfiar de cap dels seus diagnòstics. Tampoc no he pogut evitar pensar on seria Catalunya si enlloc de seguir els postulats vicensvivistes hagués seguit els espinaltians. Crec que no hauríem llençat trenta anys per la borda i la llibertat seria probablement un fet. Reconec que la obra i el mestratge de Carles M. Espinalt m’han marcat profundament, tant política com personalment. He intentat seguir sempre els seus consells en la lluita per la independència, segurament no amb l`èxit desitjat per ell i per mi. Però puc assegurar que una de les coses que he pogut experimentar de primera mà és el monumental coneixement de la psicologia col•lectiva que tenia, no només del nostre poble, sinó també de la del poble veí.

Era el 1953 a “Del poble català” que escrivia: “Els fills dels immigrants acostumen a ser valuosos elements per a superar el clima d’angoixa que la postració avial ha anat espargint per les terres catalanes. Qui encara dubti d’aquest fenomen psicològic, que recordi que l’alliberament d’Amèrica va ser obra dels fills dels colonitzadors, i començarà veure-ho clar”. Dic això perquè alguns de vostès sabran, o hauran vist, alguna de les polèmiques que he tingut amb contrincants espanyols en mitjans de comunicació de Madrid. No diré, ni molt menys, que sempre n’he sortit vencedor. No sóc precisament un enemic fàcil. Però quan els he dit (i no ho he desaprofitat gairebé mai fer-ho) que la meva família materna venia de Múrcia i que la independència de Catalunya seria obra també, i molt fonamentalment, dels fills o dels nets dels espanyols integrats a Catalunya, mai han dit ni una paraula per desmentir-ho. Estic convençut que la història de Catalunya posarà a Carles M. Espinalt en el lloc que li correspon. Tardarà més o menys. Exactament com està passant amb les seves idees. En tot cas, jo avui he volgut col•laborar-hi tot intentant fer veure que el triomf de l’independentisme d’avui també és el triomf del pensament i de l’exemple del professor Muñoz Espinalt.

SANTIAGO ESPOT

31 de març de 2014


 




 



            
Miscel•lània
15è acte
Psicoestètica aplicada a la moda

Degut al 20è aniversari de la mort de Carles Muñoz Espinalt, també s´ha fet difusió de la psicoestètica
aplicada a la moda i al Palau Robert s´han exhibit uns vestits amb intenció psicoetètica.


            
Miscel•lània
16è acte
Assajos i Llibres publicats
amb motiu del 20è aniversari


Obra escrita
Obra escrita
            
Miscel•lània

17è acte
Acte de reconeixement a Almoster


 



Ajuntament d´Almoster
Salvador Brulles - Nati Muñoz-Espinalt - l´Alcalde Ángel Xifré - Jesús Anglés - Josep Batalla
 




 

Jesús de la Rosa i Anglès
29 de maig 2014

Senyores, senyors, bona tarda. No voldria començar la meva exposició sense abans donar les gràcies al senyor alcalde, l’Angel Xifré, i a l’ajuntament d’Almoster, per haver-nos cedit tan amablement aquest meravellós espai, per tal de poder realitzar l’acte de recordança d’un dels savis més grans que ha donat la història de la humanitat, el català Carles Muñoz Espinalt. També el meu agraïment a tots vostès per haver fet l’esforç de venir.

Doncs sí, una vegada més queda demostrat que la nació catalana, amb la seva cultura, és bressol de grans pensadors, grans savis que amb les seves aportacions al concert social, contribueixen al progrés mental de tota la humanitat. Avui estem aquí per donar reconeixement a un d’ells, al psicòleg i grafòleg Carles M. Espinalt que, tot i no ser massa conegut, encara (sempre hi ha qui calma l’enveja amagant al geni, és el consol del mediocre), amb la seva gran creació, la ciència Psicoestètica, ens donà les claus de com cal entendre i interpretar l’ésser humà per poder créixer i evolucionar correctament.

Vagi per avançat que la meva admiració pel professor Muñoz Espinalt és tant gran que em fa sentir molt petit quan parlo d’ell, però alhora, també em sento orgullós de poder contribuir amb el meu granet de sorra, a fer visible la seva persona, i estendre així la seva magistral obra.

No vaig tenir la sort de conèixer al professor Espinalt, l’any passat va fer 20 anys del seu traspàs, però gràcies a la tècnica (DVDs) i al que m’ha transmès el meu estimat professor Brulles, he pogut veure que, a part d’un geni intel·lectualment parlant, era un home de principis ètics i morals, que predicava amb l’exemple; amb un caràcter i un vigor psíquic extraordinaris, com no podia ser d’un altre manera; amb un amor a la seva pàtria, Catalunya, enorme; un home valent, sense por a dir les veritats; un senyor, senzill però elegant; un home que anava per feina i no suportava perdre el temps; un gran motivador i potenciador humà; i sobretot un home generós amb els seus.

Bé, vaig arribar al despatx del professor Brulles mogut per la inquietud, però també per la necessitat. La inquietud me la va despertar un gràfic que, un familiar em va ensenyar, tot i recomanant-me que ho provés, en el quales llegia: psicologia i psicoestètica. De la primera hi sortia una clau que posava: equilibri i a sota desequilibri; de la segona hi sortia una altra clau que agafava equilibri i al damunt posava transcendència. Que serà aquesta matèria que és capaç d’ajudar-te a assolir la transcendència?, ho he de conèixer, vaig pensar.

Per aquell temps, d’això ja en fa sis anys, les taleies ja m’anaven en dansa; pels que em coneixen bé, saben que sóc una mica inquiet; sentia la necessitat d’orientar la meva carrera professional cap un altre lloc, però sense saber exactament quin.

La primera frase que recordo del professor Brulles va ser: ‘Anglès, vostè què vol ser? General, Comandant d’una companyia aèria, o tenir la seva empresa... Bé, l’última opció era la bona, però amb el temps m’he adonat que ell volia que ho anés veient jo sol, per així anar fent el procés que comporta passar de pensar com a dirigir a pensar com a dirigent.

A partir d’aquell moment la psicoestètica va començar a formar part del meu procedir ple-conscient. Estava davant de la metodologia que necessita l’ésser humà per formar-se com a persona, en fons i forma, per crear-se un caràcter i una imatge humana que li permetin assolir els seus objectius personals i professionals amb garanties d’èxit, sempre des de l’esforç i la superació personal, amb valoració i raonament, i emparat pels valors ètico-morals.

Es pot dir, que el món dels humans sempre ha sigut psicoestètic, només que fins a l’arribada del professor Espinalt, ningú ho havia teoritzat ni metoditzat, i  per tant, s’actuava de manera mini-conscient, sense intencionalitat.
La ciència Psicoestètica (és ciència perquè es pot demostrar que es compleix) té múltiples aplicacions, tant en el camp personal com professional.
Una d’aquestes aplicacions la trobem en el camp del comerç, i concretament en la formació del caràcter directiu en el món de la venda. Des de la visió espinaltiana, el comerç ètic és un dels aspectes socials que ens condueix al progrés i a la renovació de conceptes. Una de les seves obres ‘Un mercat per al senyor Esteve’, publicada l’any 1966 a Barcelona, ens desgrana d’una manera mil·limètrica l’esperit comercial de Catalunya.

En els últims temps sentim a tort i a dret que els empresaris catalans han d’exportar, han d’anar a buscar nous mercats, a Europa, a Amèrica, a Àsia, mercats que, a diferencia de l’espanyol, tinguin un bon ritme de consum. Ens arriben dades positives: ‘les empreses exportadores catalanes van augmentar un 6,8% l’any passat, arribant a les 49.050 companyies, fet que suposa un nou record històric’...’ Actualment Catalunya ja ven més al món (54,3%) que a Espanya (45,7%).
Doncs bé, fa 50 anys el professor Muñoz Espinalt, en el llibre mencionat anteriorment, ja ens explicava quin havia de ser l’esperit comercial de Catalunya. Per fer-ho va utilitzar dos figures històriques (la psicoestètica ens diu que no podem entendre totalment cap concepte sense tenir els models que el representin). Per un costat va utilitzar el senyor Esteve, un botiguer del barri de Ribera, personatge de la famosa auca de Santiago Rossinyol; i per l’altre el capità de la marina Joan Mirambell, que a principi del segle XIX creuava els mars per poder portar les mercaderies als indrets per vendre-les.

Abans d’analitzar el perfil de cada un d’ells, hauríem d’entendre quin és el rerefons psicològic producte de la situació del moment, que marcà l’esdevenir del comerciant català. No es pot negar que el sentit comercial de Catalunya s’ha vist minimitzat des del moment que va quedar reduït a la península, mercat caracteritzat, excepte dos o tres zones industrials, per la manca de mentalitat de comerç i per necessitar poc de l’home ibèric. Aquest fet el podíem esgrimir a l’error dels polítics conservadors catalans que subestimaven les seves pròpies capacitats i les de les persones que representaven. Aquesta migradesa d’horitzó ha fet plegar veles a persones molt dotades per la vida mercantil i és per això que l’arquetipus del senyor Esteve es avui dia el que interpreta més sovint l’estil del venedor català. El senyor Esteve, també arriba a fer un ‘negoci fort’, però a la menuda. És del ‘menjar poc i pair bé’, del ‘mica en mica s’omple la pica’. És home de volada curta. Senzill, no vol honors ni glateix per la glòria. La seva força és la tenacitat i la perseverança. Viuen satisfets en llur ambient i són enemics dels canvis.

L’altre mena de comerciant català, el que en direm senyor Mirambell, és el venedor que s’havia vist relegat al comerç peninsular, després de la pèrdua de les colònies a finals del segle XIX. Es veien obligats a passar per senyor Esteve sense ser-ho ni tenir-ne ganes.
Però quin és el tarannà del senyor Mirambell? “[...] l’any 1834 carregava al port de Tarragona la polacogoleta  ‘Constància’ el capità Joan Mirambell, comerciant intrèpid que, sense pensar-s’hi dos cops, intentava vendre l’oli, el vi i les ametlles embarcades a la seva nau, a uns compradors que l’home creia que trobaria a Buenos Aires i Montevideo. Ciutats que sospitava mancades de la mercaderia que traginava i que presumia que pagarien bé si tot anava rodó. S’ho valia provar-ho”. El negoci res no hauria tingut de particular i remarcable si no hagués estat que els ports que posava com a objectiu estaven tancats al comerç de la península, ja que tot just acabada la guerra de la independència de les colònies sud-americanes d’Espanya no eren reconeguts convenis ni tractes. L’ardit, doncs, reclamava molta audàcia”.

El cònsol espanyol a Pernambuco li va recomanar que hissés la bandera brasilera alhora d’entrar al port de Montevideo, ja que hi havia ordres de fer presoner tot vaixell amb la bandera espanyola. La jugada no li va sortir bé i el reconegueren de seguit, pensant que anava com espia, el van empresonar i condemnar a mort. Després de cinc llargs dies empresonat, desconeixent en quin moment entrarien a buscar-lo per afusellar-lo,va ser cridat pel General Ribera, President de la República, el qual li va donar l’oportunitat de parlar per últim cop. El senyor Mirambell sense donar-se per vençut, va esgrimir amb tanta contundència el verdaders motius que l’havien portat a realitzar aquella empresa, demostrant la seva bona voluntat de pau i comerç, que el van deixar lliure, a ell i a tots els espanyols que estaven per les presons, i, per si no fos prou, l’hi van donar un document que permetia a tots els vaixells espanyols poder entrar lliurement als ports de la República. Quan va arribar a Espanya, concretament a Cadis, va tenir molts problemes per poder vendre la mercaderia que havia carregat a sud-america, ja que no portava la patent real espanyola, li havien estripat en el moment de la detenció. Bé, aquesta inusual benvinguda, podem dir que va ser la manera nefasta amb que les autoritats espanyoles van agrair el fet d’haver obert de nou el comerç amb Amèrica. En canvi, al arribar a Barcelona, el van rebre amb una gran ovació, ja que es va comprendre al moment la importància comercial que havia tingut el viatge del Capità Mirambell.

Molts historiadors han quedat meravellats amb aquest fet, ja que representa un dels casos més brillants en la Historia del Comerç, “[...] un home, mentre defensa la pròpia vida, frec a frec d’ésser ajusticiat, sap fer-se perdonar i ven la mercaderia de la nau suspecta a la gent que suara l’escometia i els converteix, per si no fos prou, en clients convençuts i disposats a tornar-li a comprar”.
Com veiem, estem davant d’un personatge amb caràcter i argumentació, que no té por a les grans distàncies, que cerca el bon mercat. Però no sols això, sinó que, com diu Muñoz Espinalt: [...] el comerç en gran escala demana molta sensibilitat”, “[...] li calia saber matisar els aspectes de la política i esgrimir-los amb l’eficàcia d’un diplomàtic. Havia de tenir un agut sentit de les oportunitats per a copsar, a cada moment, quina era l’evolució dels esdeveniments”. “[...] Dirigia. No en tenia prou de saber l’ofici. Volia conèixer els gustos del mercat, i això demanava esbrinar el tarannà del client i comprendre-li les taleies. És feina que demana estar amatent a tot i apassionar-se si arriba el cas.

Bé, el fet de comparar les dues mentalitats comercials que representa cada personatge, el professor Espinalt, “[...] no pretén bescantar una manera de viure, sinó puntualitzar que l’estil comercial del senyor Esteve no és l’únic que engendra la psicologia catalana ni el que sempre li convé. Amb una mentalitat de senyor Esteve hom pot anar a vendre a Toledo o apamar amb la mitja cana des d’un taulell del barri de Ribera, a tot estirar pot posar-se una botiga de luxe al Passeig de Gràcia, però no es dicta el Consolat de Mar ni tan sols es malda amb audàcia –com feia, en el seu temps, la Junta de Comerç– per anul·lar el monopoli de Cadis i assolir que els catalans també poguessin negociar amb Amèrica”.
Ara bé, no es tracte tampoc que tots els senyors Esteves es tornin Mirambells, alguns no podrien, sinó que els senyors Mirambells no es resignin a viure com a senyors Esteves. Gràcies al turisme; més de 15,6 milions d’estrangers visiten el nostre bonic país, balcó del Mediterrani; el senyor Esteve podrà sentir-se una mica més senyor Mirambell; la riuada de turistes és com una petita part d’Amèrica que ens ve a veure a casa. En el cas actual, “La Puntual” (nom de la botiga del senyor Esteve) pot ser un hotel a la costa o una botiga de productes de la terra.

En definitiva, ens trobem davant d’un esperit comercial fort i emprenedor, només que cal afinar-lo i treure-li molts hàbits de carrer estret. S’està demostrant que l’empresa familiar serà possiblement la que marcarà el model econòmic del futur. Fa un temps, en una visita a Barcelona, l’expresident dels EUA, Bill Clinton, va afirmar rotundament: “el món serà català o talibà”. Així doncs, refiem-nos del nostre sentit de comerç i no ens deixem esporuguir per complexos sense fondament, formem el nostre caràcter promotor, traiem a relluir la nostra mentalitat comercial, ara que tenim una clientela que ve, ben educada, per la vida mercantil i a la que no falta ritme de consum. Si és així veurem com tots plegats, Esteves i Mirambells, podem assolir un millor nivell de vida.
Segons Espinalt: “[..] ens cal preparar lleves d’homes d’afers –sense negligir la nostra manya i tenacitat industrial–, coneixedors de tres o quatre idiomes, per oferir a l’Europa de demà una versió moderna i adient de la promoció mercantil que són capaços de fer els senyors Mirambells”. És així com els catalans tindrem en la Comunitat Europea i en el Món un paper comercial brillant.
Bé, ja per acabar, només volia citar una última frase del professor Cales Muñoz Espinalt, que diu: “Un poble que no té dirigents amb caràcter, no pot tenir destí”.
Gràcies.

Jesús de la Rosa i Anglès

            
 

Salvador Brulles i Moragues
29 de maig 2014

Senyor Alcalde, senyora Muñoz-Espinalt, companys, senyores i senyors, bon vespre.

Parlar de Psicoestètica i del meu professor Muñoz Espinalt sempre n’és un goig, resulta gratificant per a la persona que en parla i constructiu per a les que escolten, ja que la ciència Psicoestètica és una ciència motivadora, s’entronca en els principis humanístics del raonar català, des de l’època de Ramon Llull al segle XIII ençà.

Bé, doncs, la ciència PSICOESTÈTICA anomenada així pel seu creador, és la ciència psicològica que millor interpreta l’ésser humà actual, aquest home tecnològic, mecanicista i acomodat, un ésser que sense la intervenció cultural del vestit, no existiria, seria com un mamífer més en la cadena de l’evolució natural, sense la configuració del nostre fons (la ment) amb la nostra forma (la imatge), no seria possible l’harmonització d’ambdós factors que intervenen en la conjunció de la nostra personalitat, intel·ligència i caràcter.

“La nostra personalitat es va configurant a raó de l’ambient immediat on vivim i genera una cultura específica de lloc, on la gent que hi viu, la desenvolupa i acumula, d’aquí sorgeixen les peculiaritats de cada poble, comarca o nació, la intel·ligència és la capacitat que tenim els humans de pensar i la possibilitat de poder arribar al talent, en canvi el caràcter ens l’hem de construir nosaltres mateixos, tot i que ens hi poden ajudar, clar, el caràcter és un artifici intangible que cal tenir-ne plena consciència, com? Utilitzant l’atenció i la voluntat. Que és el caràcter doncs: el caràcter és entendre les actituds del nostre «jo» davant els esdeveniments”.
Aquesta, és una de les aportacions que realitzà el professor Espinalt, n’estic segur, que anys a venir, tal com s’esdevenen els successius comportaments humans al món, serà considerat com un dels cervells més grans que ha donat la humanitat, com Einstein, Freud o Jung.

Molts de vostès es preguntaran, lògicament, el perquè no n’havien sentit a parlar fins ara, doncs, molt senzill, tota ciència innovadora, provoca l’esforç d’aprendre-la i fa moure tot l’establert en els estaments universitaris, posa en perill les estructures acomodades, que tenen el poder de la tranquil·litat, perquè arriscar-se doncs a que es posi de moda un mètode nou, que els pot deixar fora de joc?, fora del que dominen amb el mínim esforç, aquí tenen vostès la resposta, i com exemple posarem el nostre gran historiador Jordi Bilbeny i els seus companys de l’Institut Nova Historia, que han demostrat que Colom era l’almirall Joan Cristòfol Colom i Bertran, nat a Barcelona i que el descobriment d’Amèrica el van fer els catalans, però a les Facultats encara s’ensenya que era genovès, fill d’un llaner i que el descobriment el va fer Castella. En Jordi Bilbeny és un exemple i model de caràcter persistent. Com dèiem, la ciència Psicoestètica és innovadora, motivacional, configura la formació de l’home, els que apliquem, la metodologia, als nostres gabinets psicoestètics, cada dia presenciem la seva eficàcia immediata.

Molts som els que hem d’agrair al professor Muñoz Espinalt, la seva magna obra, en cada època cultural o econòmica convulsa com ara, sempre sorgeix un geni en alguna part del globus terraqüi, que crea una ciència perquè la humanitat pugui sortir de l’atzucac en que es troba, com a conseqüències de la seva pròpia evolució, ara tenim una crisi directiva, que ens ha portat a una crisi econòmica i cultural, amb dirigents sense caràcter per afrontar els veritables problemes existents, –ara fa 30 anys, que Carles Muñoz Espinalt va pronosticar aquesta crisi directiva– nosaltres tenim la sort de tenir la ciència Psicoestètica, creada per un català universal, no caldrà esperar que ens vingui de fora la solució, la tenim aquí, original i sense traducció, feta amb el nostre propi tarannà, per millor facilitar la seva comprensió.

Fa més de 30 anys que estudio la ciència Psicoestètica, i no passa dia que el meu record d’agraïment, envers el meu professor no m’acudeixi al pensament, avivant així els records dels seus ensenyaments. Els que ja tenim uns anys, tenim perspectiva del temps, recordem que quant érem petits, no hi havia persones joves i sanes que s’haguessin de medicar per sortir al carrer, no que es deprimeixin tan sovint per qualsevol fet quotidià, l’estrès desborda el viure, que li passa als ànims de la societat actual?. Senyores i senyors, que la societat necessita una nova ciència interpretativa de l’home, que la Psicoestètica s’incorpori a la pedagogia de l’ensenyament, des dels jardins d’Infància als Màsters Universitaris, les persones cada dia que passa, estan més depauperades i necessitades d’una interpretació psicoestètica, l’home i la dona naturalment, evolucionem constantment, individual i col·lectivament, cada vegada més de pressa, l’evolució va lligada als artificis, artificis que fabriquem amb més quantitat i velocitat frenètica, aclarim exactament el que és un artifici, és tot el que fabriquem, ho hem fabricat els humans, ja sigui per adornar la nostra figura, o eines per fabricar-ne d’altres, tot el que serveix per la nostra comoditat, o vanitat, però hi ha d’altres artificis, són els culturals, tot procedir humà també és un artifici elaborat per nosaltres, de generació, en generació, els hem anat elaborant i perfeccionant, diguem-ne uns quants com exemple, la veu, la gesticulació, l’esguard, el caràcter, tots són necessaris per donar-nos projecció personal o reforçament de l’expressivitat. L’expressivitat és el millor antídot per la timidesa.
El gran polític txec Václav Havel deia: “La paraula pot sacsejar tots els aparells de poder, la paraula té un poder més gran que deu divisions” A Catalunya, avui podem comprovar-ho tots, amb el procés d’independència que vivim.

Els hi llegiré una frase psicoestètica, que lliga amb la de Václav Havel, el seu dia no la vaig entendre massa bé, fins i tot em va semblar incòmode, passats els anys, he de reconèixer que aquesta frase, em colpí la meva ignorància, però amb el temps ha esdevingut motivacional i impulsora de les meves idees, paraules que han ajudat a nombrosos assessorats ha esdevenir directius de la seva vida i alguns d’empresa, tot començant aplicant-se aquesta frase, que diu així:“Saber que pot dir-se, a qui, com s’ha d’expressar, quan és el moment oportú, i quina força suggestiva reclama, constitueix el do més desitjat dels humans, qui no ho sent així, és un esmaperdut que mai podrà ser bon promotor ni directiu de res”.

La força que tot dirigent de caràcter ha de saber plasmar, a la seva dialèctica, la tenia Muñoz Espinalt, un referent com orador pels catalans del segle XXI que vulguin dedicar-se a la política, l’ensenyament o la venda l’hauran d’estudiar, prenent-lo de model, perquè va saber portar a la pràctica,el que tant bé descrigué l’escriptor, poeta i polític català Jaume Bofill i Mates, conegut com a (Guerau de Liost), a la festa anyal de l’Institut d’Estudis Catalans pronuncià un parlament sobre «l’oratòria», i va dir entre d’altres coses, aquestes frases:
“L’oratòria és dinàmica, com totes les arts, ve condicionada per la naturalesa dels materials, l’orador juga, més ben dit, lluita amb les paraules, la inspiració és com una petita eina de picapedrer, amb ella, TREU ESPURNES DE CADA MOT, sovint es rectifica ell mateix, precisa, cada vegada més, fins a trobar la frase justa, la paraula definitiva, és a dir, la paraula colpidora, i la dóna en espectacle, la seva obra, i l’exercici de ferm
Senyores... senyors heus aquí, dit de la manera més meravellosa, la definició més extraordinària, que s’hagi pogut fer mai al món de l’oratòria, en el sentit de que no i ha orador, sinó es pot tenir això, que diu en Bofill i Mates, treure espurnes de cada mot, i que l’orador s’ha de saber donar en espectacle, la seva obra.

La Psicoestètica actualment l’estan aplicant professionals de camps tant diversos com són: advocats, arquitectes, cuiners, enginyers, joiers, venedors, dibuixants, floricultors, polítics, sastres, decoradors, músics, restauradors, modistes, esteticistes, assessors d’imatge, perruquers, psicòlegs, cohachings, dentistes, cirurgians plàstics, professors i d’altres més. Amb l’objectiu d’interpretar i presentar la figura amb força caracterològica. La coherència de la metodologia Psicoestètica està contrastada pel seu llarg bagatge en les tècniques psíquiques, demostratives de l’acció de model que exerceixen i imprimeixen en aquells professionals que l’estudien i la practiquen.

Muñoz Espinalt era un model de rigor i persistència, de voluntat i caràcter, de patriotisme i d’amor al proïsme, generós per expandir el saber que proporciona la ciència Psicoestètica, sabia abastament, la profunda necessitat d’una nova ciència per la humanitat, tenia pressa, pressa per deixar professors que segueixin la seva obra, la seva admirable filla Nati Muñoz-Espinalt, ens té assegurada la continuïtat i el rigor de la ciència, que ha de revolucionar totes les ciències psicològiques que es dediquen a la formació de l’ésser humà, per molts anys que passin sempre ens tindrà vostè al seu costat, per recolzar-la amb tot i per tot. Estimat professor una vegada més, el meu íntim agraïment.

Moltes gràcies.

Salvador Brulles i Moragues

            
Miscel•lània
18è acte
Acte de reconeixement a Cubelles


 



President de l´Ateneu Sobiranista Català, Cubelles
Lluis Millans - Josep Batalla - Nati Muñoz-Espinalt - Salvador Brulles i els Sots-President Miquel Reverter

 




 

Salvador Brulles i Moragues
12 de Juny 2014

Bon vespre, senyor President, senyora Muñoz-Espinalt, companys, senyores i senyors:

Agraeixo l’oportunitat de poder parlar davant del públic Cubellenc, sempre és una satisfacció parlar de l’obra del Professor Carles Muñoz i Espinalt i de la importància de la ciència Psicoestètica.  El meu Professor em deia:“Brulles com més s’esforça una persona més sort té a la vida”, com més anys porto estudiant i ensenyant la ciència Psicoestètica, més he pogut corroborar l’encert d’aquesta frase, tot i que la sort existeix, no podem comptar-la com un valor palpable, Aristòtil fa 2300 anys ja va definir la sort, diu així: “La bona sort sembla que consisteix en gaudir d’algun bé que la raó no s’esperava”. D’aquí bé, que en Psicoestètica diem que tota persona ha de confiar en la seva voluntat i perícia, no defallir davant les dificultats, vèncer les adversitats que puguin sorgir en el camí de l’èxit, cap a la transcendència de l’home, no hem d’escatimar esforços per transcendir a la vida, ja que transcendir, vol dir ascendir, lluitar per auto superar-nos, o sigui, no estar dominat pels hàbits quotidians que ens frenen la creativitat, llavors correm el risc de què en comptes d’ascendir, podem descendir, necessitem un canvi de mentalitat que ens entusiasmi, la ciència Psicoestètica dóna la interpretació impulsora exacte de l’equilibri conscient i que millor capacita a l’ésser humà, envers la competitivitat futura. Tothom vol transcendir a la vida en alguna cosa i és molt convenient de pensar-hi, i és lícit de fer-ho, per mantenir així la nostra estabilitat emocional.

Estem immersos en un món mancat de lideratges autèntics, tenim líders sense ideals, els ideals fan creure en un mateix, en tot allò que fem o volem arribar a fer, ja sigui a la feina o pel nostra poble, el meu estimat professor tenia una entrega total per l’ideal d’amor al seu país, per la seva gent, creia infinitament en la creativitat dels catalans, creia en la ciència que va crear per Catalunya i el món. Era un home optimista per naturalesa, havia sabut forjar-se un caràcter, del caràcter que els mini dirigents que ens governen n’estan tan mancats, nosaltres hem de visionar al Professor Espinalt com un model de caràcter. Ens deia: “El victoriós és un home que després d’un fracàs va tornar a lluitar, el fracassat, una persona que no va provar res més”.

Per crear és necessari creure, tenir confiança en un mateix, el destí no està escrit a les estrelles, el destí ens el construïm nosaltres mateixos, amb les oportunitats que sabem generar o en les circumstàncies que ens trobem, hem de saber omplir el fons de coneixements per després saber-ho expressar amb la forma, no val acumular-ho dins nostre sense deixar-lo sortir, s’ha de portar a la pràctica, siguem valents exterioritzem el nostre saber, siguem un home harmonitzat de fons i forma, una conjunció del jo amb l’ambient, la metodologia Psicoestètica ens ajuda a formar-nos conscientment, totes les persones actuem psicoestèticament, tot i que molts de nosaltres ho fem inconscientment, el temps no podrà esborrar la grandesa del psicoesteta Muñoz Espinalt, perquè ell és el temps, va saber metoditzar el comportament dels humans, com ens formen i evolucionem culturalment, aprofitem doncs l’experiència dels nostres savis per encarar la vida amb futuritat, Muñoz Espinalt va transcendir al seu temps, creant una ciència psicològica innovadora, com també ho feren Antoni Gaudí en l’arquitectura, Salvador Dalí en la pintura, Ramon Llull en la filosofia, Pau Casals en la musica, Josep Trueta en la medicina, o Josep Andreu (Charli Ribel) de Cubelles, com a pallasso, i molts d’altres que me’n deixo, tots han esdevingut catalans universals, perquè saberen creure en allò que feien, per fidelitat al seu poble, homes dignes que han passat a la història de Catalunya i per extensió de la humanitat, homes que ens han demostrat tenir ideals, i sabien considerar a les altres persones, i també per no creure’s prou savis, sí, si haguessin cregut, no hagueren arribat al punt màxim de la genialitat, Catalunya és una nació que té molts savis reconeguts mundialment, per les seves aportacions i a casa nostra se’ls ha ocultat.

Tenim futur, i tant que sí, els humans en temps de crisi aguditzem més que mai l’enginy, el que ahir estava de moda demà ja estarà passat de moda, cal reinventar-se constantment, la Psicoestètica és una eina excel·lent per interpretar els inconscients col·lectius, per desxifrar cap a on anem els humans, durant el segle XX s’han fet molts i excepcionals invents i s’han solidaritzat per tota la societat, però les coses més grans encara s’han d’esdevenir, el món no s’atura, seguim avançant vertiginosament, sabem que l’enemic el tenim dins nostre, és la por al fracàs, però la força de voluntat també la tenim a dins, i amb un caràcter en forma, ben forjat, podrem decantar la fortuna cap al nostra costat, hem de ser capaços de fer tot allò que somiem, els somnis també es fan realitat, formen part de les nostres vivències diàries, dels nostres objectius, de la nostra ambició personal, l’ambició és imprescindible per assolir aquells projectes que perseguim, el descrèdit de la paraula ambició l’han feta les religions, nosaltres no podem confondre l’ambició amb la cobdícia, l’ambició no és envejar l’altre i destruir-lo, sinó admirar-lo, copiar-lo i superar-lo a ser possible, hem de ser ambiciosos amb el nostres projectes, la Psicoestètica diu: “Un home sense projecte és un projecta d’home”. Ens hem de comprometre amb el nostre projecte, no perden el temps doncs, no siguem cobdiciosos i sí molt ambiciosos.

La Psicoestètica, és una ciència humanística, amb una moral ètica, el seu creador era un home noble i honest, generós i disciplinat, treballador incansable i un demòcrata, amb moltes i grans idees, sempre ens deia: “vendre autenticitat dóna cent vedades més de rendiment que vendre fantasmes”, observem les empreses que fabriquen qualitat i servei, estan als millors rànquings mundial, per contra les que no fabriquen autenticitat i descuiden el servei no passen de mediocres, hem de tenir en compte la qualitat del producte, el servei ben fet, el valor ètic, la satisfacció del client, la nostra formació integral, que contagiï l’energia necessària al jovent, el jovent és el futur de les nacions, cal que es modelin amb caràcter directiu, a nivell personal però també professional, per ser més creatius i avançats, si, per ser líders en allò que han decidit fer, perquè siguin capaços de treure el talent de la intel·ligència que porten dins seu, no caiguem en la trampa de que les tecnologies ho fan tot, les tecnologies les fem els homes i ens faciliten la feina, clar, però també ens acomoden, “a més oci menys negoci” ja deien els romans fa 2000 anys. La nostra joventut ha de seguir arquetipus d’homes que han tingut èxit en allò que es dedicaren, d’aquí bé, que sigui de vital importància el llegir biografies de grans personatges que hagin reeixit a la vida, allí i trobarem l’esperança i el sacrifici dolç de grans homes que lluitaren per aconseguir el seu objectiu, de vegades en poc temps, d’altres hagueren d’esperar molts anys i provar-ho moltes vegades per assolir-ho.

Venen temps meravellosos per als catalans, temps que faran vibrar els nostres cors altius, després d’una lluita incansable de 300 anys, la felicitat, senyores i senyors, la dóna el fer quelcom pel teu país, és un sentiment poderós d’honestedat, arrelat en tota persona amb ànsies de llibertat. Hem d’incorporar la ciència Psicoestètica a totes les universitats, la pedagogia ha d’integrar la Psicoestètica a tots els centres d’ensenyament, perquè ajuda a l’ésser humà a interpretar-se correctament, sense falsos subterfugis, perquè la Psicoestètica ensenya a pensar per un mateix, perquè es formin líders ben preparats caracterològicament, líders que facin de l’impossible el possible, experts en la força de voluntat, en la força de l’amor, que sàpiguen seleccionar allò que els va millor per la seva personalitat, perquè donin el millor que portin dins, perquè no es perdin talents notables.

Som nosaltres els qui tenim la capacitat de canviar i així fer canviar el nostre futur, la ciència Psicoestètica és impulsora de les nostres capacitats mentals, tots tenim una potencialitat que cal estimular i potenciar, engrescar per desenvolupar l’ofici o carrera que millor s’avingui al propi tarannà, tots hem de tenir clar una paraula clau del nostre diccionari, la paraula: servir, servir vol dir ser útil a algú o alguna cosa, doncs servim per fer d’amo o de directiu, preparem-nos per arribar el més amunt possible, facilitem l’estudi, tenir-lo a l’abast, sense entrebancs inútils, després ja dependrà de si un pot o no pot, o si vol o no vol la responsabilitat del lloc que li pertoca, però si que tothom ha tenir l’oportunitat de preparar-se psicoestèticament.

La Psicoestètica ens dota de valor per afrontar nous reptes, el futur no s’improvisa, un s’ha de preparar en futuritat, per tenir prosperitat, l’ètica és el més rendible del món, perquè inspira confiança, sense la confiança el món es pararia, la confiança ens fa decidir per la millor opció, i per valorar les persones ens valdrem d’una frase que el meu professor m’havia dit manta vegades, la repetició és molt important en un pedagog, diu així: “Allò que valora un ésser humà, no està en el que sap, sinó en què diu i fa amb el que sap”.

El meu reconeixement més sentit, al meu enyorat Professor Carles Muñoz i Espinalt, per haver-me ensenyat la ciència que em va fer estimar la passió, l’audàcia, l’esforç, la voluntat, la consideració a les persones, l’amor per triomfar a la vida. També voldria tenir unes paraules d’agraïment a la seva abnegada filla Nati Muñoz-Espinalt que persevera en la continuïtat rigorosa de la magna obra Psicoestètica del seu admirat pare.

 Moltes gràcies a tothom.

Salvador Brulles i Moragues

            
Miscel•lània
19è acte
Els Tests de Carles Muñoz-Espinalt


 



            
Miscel•lània
20è acte
Homenatge a Carles Muñoz Espinalt


 



 




PRESENTACIÓ DE L’ACTE D’HOMENATGE
A CARLES MUÑOZ I ESPINALT A MONTBLANC


Bon vespre, Senyores, Senyors, avui ens trobem en aquesta meravellosa vila de Montblanc, poble quasi mil·lenari, per retre homenatge a un català il·lustre,  el psicòleg, grafòleg, escriptor, gran pensador i creador de la Ciència Psicoestètica, Carles Muñoz i Espinalt. Va néixer a Montesquiu (El Ripollès)  l’any 1920 i traspassar a Barcelona l’any 1993. Per un poble tan maltractat com és Catalunya, retre homenatge a un dels nostres eminents savis, esdevingut ja un català universal, és tasca obligada, convertint-se en un acte de dignitat, que exemplifica abastament l’estima de la seva nació.

Carles M. Espinalt representa, entre d’altres moltes coses, els valors de l’ètica humana, valors que va transmetre a tots aquells que tingueren el goig de conèixer-lo i poder gaudir del seu magistral mestratge. Fou un gran impulsor i promotor de la cultura catalana,  un treballador incansable, demostrant un gran amor per la seva pàtria, Catalunya, fins al punt de convertir-se en un lluitador infatigable pels drets i llibertats nacionals del nostre país. Va ser un excel·lent orador, dels millors que a donat Catalunya, a més de precoç, els setze anys ja va fer el seu primer discurs polític com a representant de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, d’on en va ser delegat. Un cop acabat el batxillerat, el van enviar amb la lleva del biberó a lluitar a la batalla de l’Ebre en la guerra de Franco. Muñoz i Espinalt afirmava: “va ser com haver anat a la universitat de la vida”, degut a la transcendència de les experiències que va haver de viure, les quals van marcar la seva vocació com a psicòleg.

Fou un gran impulsor i divulgador de la psicologia humana, individual i col·lectiva, així com un gran divulgador i innovador de la grafologia, fent aportacions que encara són vigents en els centres grafològics més importants en aquesta matèria. L’any 1950 va fundar, amb la col·laboració de l’Institut Belpost de Delfí Dalmau, l’Escola Grafològica de Barcelona. L’any 1952 va substituir el famós psicòleg i grafòleg -considerat el millor del moment en grafologia- Max Pulver en la direcció psicotècnica de dues importants empreses suïsses: Nestlé i Laboratoris Sandoz.

L’any 1953 fou un dels promotors de la Conferència Nacional Catalana de Mèxic, i col·laborà amb Josep Maria Batista i Roca qui el nomenà vicepresident del Consell Nacional Català. Tanmateix, fou membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural des de la seva creació, cofundador del CAOC (Centre d’Agermanament Occitano-Català), fundador de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, vicepresident del Club d’Amics de la Unesco i candidat d’Estat Català en les primeres eleccions catalanes.

Gran defensor de l’ensenyament en català, l’any 1960, en ple franquisme, va tenir el coratge de promoure el manifest “Per la llengua catalana”, que reclamava públicament l’ensenyament del català a les escoles. Aquesta carta fou signada per cent personalitats catalanes de prestigi en record del Consell de Cent, algunes de les quals foren personalitats de renom com Joan Triadú, Joan Ballester i Antoni Bergós. Aquesta agosarada acció li va comportar el fet de ser detingut per la policia feixista.

Però sens dubte, la seva magistral creació, l’any 1971, producte de l’aplec de conclusions i teories que des de l’any 1957 havia anat metoditzant, i on demostrava haver arribat al moll de l’os de la psicologia humana, és la Ciència Psicoestètica. La definia així: És la ciència que estudia l’ésser humà a través dels artificis que ha creat per tal de sobreviure i afirmar-se.

També aquell mateix any, el 1971, va crear els seminaris de moda amb el nom de: “Barcelona Capital Internacional de la Moda”, amb una visió comercial que avui encarà no l’hem sabut superar. Desitgem que quant Catalunya sigui independent sabrem superar-nos a nosaltres mateixos.

La frase que encapçala la seva Obra Escrita, sintetitza la seva peculiar manera d’interpretar i sistematitzar la psicologia de les persones, fet que demostra els seus grans i profunds coneixements sobre l’home modern. La frase diu així: “Sense una coherent interpretació de si mateix i del poble on hom s’arrela, ningú pot tenir la personalitat desitjada”.

Realitza un gran nombre de cursos, seminaris i conferències on desenvolupà una important activitat en camps tan diversos com la pedagogia, la psicologia, la grafologia, la política o la moda. També va donar cursos de Psicoestètica Directiva en diferents camps professionals. Així, va ser consultat per les empreses més importants del país i també de l’estranger, com ara Alemanya, Itàlia, França, Portugal, i Amèrica. Va assessorar també importants professionals de la perruqueria com Llongueras, Iranzo i Cebado, i diferents polítics catalans com Trias Fargas i Heribert Barrera, fins el punt d’arribar a assessorar en la campanya de l’expresident dels Estats Units d’Amèrica, Jimmy Carter.

És potser la persona que més va aprofundir en el coneixement del caràcter català, fet que el va portar a determinar que el nostre poble necessita refer el seu caràcter d’una manera urgent si vol assolir la seva llibertat nacional, ja que com a conseqüència de 300 anys de colonització, el nostre caràcter a quedat totalment afeblit i tou.

Autor de 44 llibres, entre els quals si troben els següents títols: “Del poble català”, “Psicologia de la gent”, “Saber-se entendre”, “Esperit de set-ciències”, “Guanyar-se la vida”, “Els orígens del caràcter”, “Sentit polític dels catalans”, “Seny no es timidesa”, “Un mercat per al Senyor Esteve”, “Propaganda totalitària”, “Modelar-se la figura”, “L’evolució del caràcter català”, “Pensar en català”, “L’error de certs catalanistes”, “L’encert dels independentistes”.

La presidenta de l’Associació de Practicants de la Psicoestètica, Nati Muñoz-Espinalt, filla de l’avui homenatjat, farà una donació d’un lot amb alguns d’aquests llibres per tal que puguin gaudir-ne d’ells.

Un any abans de la seva mort, l’any 1992, va publicar el seu darrer llibre, “Preludi de la independència”, reclam vehement en la defensa dels drets nacionals dels catalans. Amb aquesta última obra demostrava, de nou, la seva perspicàcia sobre els esdeveniments que s’han anat produint fins ara, i els errors que calia corregir per arribar a la llibertat de Catalunya. Home de convicció patriòtica i de genialitat científica, ens alertava, mostrant-nos una gran visió de futur, de la necessitat urgent de la independència de Catalunya, si no volem desaparèixer del mapa de les nacions, ja que a hores d’ara, crec, ningú té cap dubte, que l’enemic no pararà fins exterminar la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra economia i la nostra nació.

Carles Muñoz Espinalt va ser un home que sempre va anteposar els seus èxits professionals per estar al servei de Catalunya. Per resumir, els hi diré que, la seva clarividència ens ha fet veure el camí de la necessària, possible i desitjable independència de Catalunya, tal i com demostren els fets actuals, després d’haver passat 21 anys de la seva mort.

Vull esmentar, que la Ciència Psicoestètica s’està impartint per tot el món: en universitats, en instituts de tota mena, en centres de psicologia, en centres de formació de líders, i en molts altres camps.

Ja per acabar, els hi citaré una de les moltes frases que ens llegà, per la importància que té, molt escaient en els moments tan transcendentals que estem vivint a Catalunya. La frase diu: “Un poble que no té dirigents amb caràcter, no pot tenir destí”.

Moltes gràcies a tothom per haver vingut a aquest acte tan entranyable, per honorar a un dels nostres savis més eminents i universals.

Escrit i presentat per:

Jesús Angles


HOMENATGE A CARLES MUÑOZ I ESPINALT
AL MUSEU ARXIU DE MONTBLANC EL 18 DOCTUBRE DE 2014

Senyores, senyors, Sr. President, bon vespre.

Vaig conèixer la ciència Psicoestètica a través del meu estimat professor Salvador Brulles i Moragues. Moltes gràcies Brulles! Gràcies a vostè, avui sóc capaç d’estar davant l’auditori del meu poble. No vaig conèixer a Carles Muñoz i Espinalt, però un amic meu, donà la casualitat que era assessorat, del ara meu professor Brulles. Jo en aquells moments, tenia unes aspiracions, objectius i atabalaments que no hi trobava sortida, estava desorientada. L’amic en qüestió em recomanar, que anés a veure al professor Brulles i estudies la ciència Psicoestètica, avui els hi he de dir que encara l’estudio i no deixo de practicar-la.

No havia sentit a parlar mai d'en Carles Muñoz i Espinalt, ni de la ciència Psicoestètica. Però dono gràcies d'haver conegut aquesta meravellosa ciència de la mà del meu professor, deixeble de Muñoz Espinalt. Estic molt agraïda al Professor Espinalt per haver creat una ciència que ajuda a formar-se un caràcter, un caràcter personal en forma, i que et faci ser capaç de lluitar sense defalliment, tant professionalment com socialment, contribuint així al nostre èxit personal. La Ciència Psicoestètica em va sorprendre pel seu mètode senzill, profund i clarificador, perquè estar basat en gràfics, i a més en frases motivacionals enriquidores, pel seu raonament tant natural, pel natural tarannà català.
Va ser per mi un canvi de mentalitat, que em va fer afinar els meus pensament fins on jo mai hagués pensat, per no traspassar la línia mental de l’esforç. D’aquí ve la famosa frase psicoestètica Espinaltiana que diu així: “Com més m'esforço més sort tinc”. I els hi he de dir que es compleix exactament fil per randa.

Un dels valors que ens ensenya la ciència Psicoestètica, és a estimar allò que fas, es tracta doncs, simplement de fer que t’agradi, el què necessàriament has escollit de fer, ja sigui per obligació o per vocació, aquest fenomen l’hem de saber entendre encara que ens costi al principi, però un cop practicat conscientment, amb el temps s’adquireix com un hàbit del més normal en la nostra pròpia manera de pensar i fer. Conclusió, no hem de fer el que ens agradi solament, sinó que ens agradi tot allò que fem. El Professor Brulles m’ensenyà a apassionar-me amb la meva feina, en el s´ha de fer i es fa, a viure amb dedicació a la família, també m’ensenyà a valorar quelcom, actuar amb el ple conscient, a deixar costums i rutines que ens perjudiquen i a adquirir-ne de noves que ens ajudin a avançar, tot t’ho fa fàcil, de poder d’assolir l’èxit de les nostres escomeses diàries, que amb voluntat o podem aconseguir ben bé tot, el que ens proposem, perquè voler és poder. Com he dit no vaig conèixer a Muñoz Espinalt, però de tant en tant, el professor Brulles m’explica una lliçó i em concreta un fet, em diu aquesta frase, “Jo sóc el seu professor oi, i per extensió Muñoz Espinalt el de tots dos”, llavors, tinc la sensació de que la força tel·lúrica del professor Muñoz Espinalt, fos allí entre nosaltres el seu esperit.

La Psicoestètica també ens ensenya a superar-nos, a millorar, a perfeccionar-nos i ha esforçar-nos, adquirint moltes tècniques de creixement mental, que contribueixen al desenvolupament de la  nostra personalitat i forjar-nos un caràcter. Vaig aprendre que l’únic fracassat, és aquell que no torna a alçar-se, quan cau. I que el vencedor, és aquell que quant cau torna a provar-ho una vegada més, fins que se’n surt. D’aquí la frase psicoestètica del professor Brulles, que afirma que: “ Un pensament de futur, és amb l’experiència del passat, fer bé les coses del present “
Què a significat a la meva vida la ciència Psicoestètica?
La ciència Psicoestètica m'ha fet viure la vida, d'una altra manera senzilla, natural, en cada moment hi ha instants meravellosos per fruir-ne, tot és qüestió d’ésser-ne ple conscient. Totes aquelles persones que llegeixin llibres de Muñoz Espinalt o de la ciència Psicoestètica en general, sempre ens donarà el mateix resultat: no queda mai ningú indiferent.
No deixem mai res a l'atzar, mirem de trobar la paraula justa, la frase adequada, el moment més adient per cada situació, segur que també trobarem el gràfic o la lectura més escaient, que ens ajudi a clarificar les nostres accions.

Una de les primeres frases que vaig trobar, que definia el que estava buscant durant tant de temps, va ser la següent frase Psicoestètica: “ Saber què pot dir-se, a qui, com s’ha d’expressar, quan és el moment oportú i quina força suggestiva reclama, constitueix el do més desitjat dels humans, qui no ho sent així, és un esmaperdut que mai no podrà ésser bon promotor ni directiu de res ”.
Aquesta frase em va motivar tant, que provocar un canvi radical, en la manera de pensar la meva persona, vaig fer un pensament nou en la forma interpretar-me.
El que més costa, és reconèixer les pròpies mancances, potser per vergonya o vanitat, diguem-ho pel seu nom, per por al canvi, exemplifiquem-ho amb una frase Psicoestètica que diu així: “ L'home no és vanitat de vanitats i res més que vanitat, sinó por de pors i res més que por ”, en definitiva, por per encarar l’esforç que requereix fer quelcom. A la vida no sols consisteix en fer les coses que ens agraden i en són còmodes, sinó fer totes les  que ens són necessàries, tant si ens venen de bon grat com les que ens inspiren antipatia de fer, hem d’estar preparats per fer valer la nostra voluntat en qualsevol moment del deure.   

També els hi posaré un exemple del Caràcter Directiu psicoestètic més complert, el director d’orquestra, el director d’orquestra a de tenir la voluntat d’aprendre a tocar tots els instruments, però sense ser-ne virtuós en cap, en canvi cada músic d’una orquestra a de ser virtuós del seu instrument, com el director a d’ésser virtuós fent de dirigent de l’orquestra, el director és qui marcar els ritmes de les solfes del conjunt, perquè, és el director el que sap com van les solfes de l’obra que s’interpreta, és tasca del director trobar el paper corresponent a cada músic, que sàpiga interpretar conjuntament els músics, perquè l’orquestra soni amb l’harmonia escaient. I doni entrada al solo.
Sóc jo, que faig de directora de la meva vida, ara depressa, ara poc a poc, ara en sona un instrument, ara dos, ara sonen tots junts, és la solfa de la meva vida que la dirigeixo com més apropiadament em correspon a mi, a la meva família, al lloc de feina, al meu poble. Procurant que sempre sonin afinats els instruments, pel meu fer, pel meu ser, per tots els que m’envolten a la vida. Perquè sempre tinc al meu record la premissa Psicoestètica del dirigent, com el director d’orquestra, “ Preveure i motivar”.

Per acabar agraeixo l’honor que ens ha fet la seva filla, la Sra. Nati Muñoz-Espinalt continuadora de la seva obra, per la seva participació en aquest acte solemne d’homenatge al seu pare Carles Muñoz i Espinalt, Agrair al Professor Espinalt el haver creat la ciència Psicoestètica per tots nosaltres, i naturalment l’agraïment al deixeble de Muñoz i Espinalt el meu estimat professor de Psicoestètica Salvador Brulles i Moragues. Que sempre em fa present una de les seves frases: “Encara que el camí sigui llarg, no flaquegis, persisteix”.

Moltes gràcies a tothom!
Ester Arbós i Tarragó


HOMENATJE A CARLES MUÑOZ I ESPINALT, MONTBLANC


Bon vespre: Sr. President, Senyores, senyors, companys de taula, senyora Muñoz-Espinalt, amics.

És un gran honor per mi, parlar del meu estimat i sempre enyorat professor, un home digne Carles Muñoz Espinalt, en aquesta noble vila Ducal des de l’any 1387, Montblanc és admirable pel seu nucli antic declarat, Conjunt Monumental i Artístic l’any 1947 i el 1998 les pintures rupestres del seu terme foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. I com podem comprovar, les seves magnifiques muralles són inspiració espiritual de l’activitat cultural i econòmica dels seus habitants, estic molt agraït a les persones que han fet possible de trobar-nos en aquest Museu Arxiu per honorar un home savi, destacat i clarivident al seu temps.

Bé el meu professor va crear la ciència Psicoestètica, una aportació per tota la humanitat, una ciència que interpreta l’ésser humà a partir dels artificis que tots necessitem per sobreviure i projectar-nos socialment, totes les ciències existents fins ara, que estudien l’evolució de l’home ho fan solament del seu fons, com si la forma no tingues res a veure amb el seu comportament personal i social, perquè obliden doncs la forma?, si els humans estem fets de fons i forma, la ciència Psicoestètica és innovadora perquè estudia l’home intrínsecament com un tot, com un conjunt integrat de fons i forma, com el que realment és, expressat en la seva figura, la nostra formació caracterològica mai pot menystenir la forma, ja que ambdós factors són necessaris i imprescindibles per mantenir la coherència de pensament i acció, l’harmonia és el resultat d’un equilibri vivencial, en la manera d’interpretar les nostres circumstàncies, quant actuem coordinadament de fons i forma, augmenta el nostre estat d’optimisme, i l’impacte del carisma estimulant s’adapta millor a cada situació.

No hi ha harmonia sense coherència, la ciència Psicoestètica dóna resultats per coherència, infon entusiasme a les persones que l’estudiem i la practiquem, multiplica la conjunció de la nostre ment, amb les nostres actituds enfront de l’ambient, sense coordinació de les nostres idees amb la nostra figura expressiva, es impossible tenir èxit, i el vestit és el que relliga tots els canals d’expressió de la nostra figura, la mirada, la parla, el gest i l’indument, el vestit expressa la personalitat que volem projectar, és el resultat elaborat de la interpretació que fem de nosaltres mateixos, s’imaginen vostès un home vestit de pallasso cridant foc, foc, foc, qui se’l creuria, tots pensaríem que ho diu per fer-nos riure, ho un policia sense l’uniforme, quina autoritat podria exercir, ningú en feria cas, veiem doncs la importància del vestit en el viure dels humans, quina imatge projectem a la feina, a casa o quan fem esport, sempre estem projectant la nostra figura, que ha de coincidir necessàriament, amb el paper que estem desenvolupant, és indispensable per mantenir la nostra estabilitat emocional i creativa, trobar la indumentària més escaient en cada cas, ens facilitarà el saber-nos veure.

Naturalment hem de cultivar tant com puguem, la nostra ment, exercitar les nostres facultats que tenim amagades, que només esperen que les despertem, que les desvetllem amb l’esforç que requereixi, però sense la forma no existiria el fons, senyores i senyors, sense la potencialitat que ens proporcionen els artificis, vestits, joies, i tot tipus de complements, que ens posem per abillar-nos, el nostre cervell es trobaria tan desvalgut que no s’atreviria ni a sortir al carrer, arribaria fins i tot a tenir por de pensar, ja que no tindria el reforçament que li aporta tot el que l’home a fabricat al llarg de mils anys de civilització per adornar la figura i per poder-se projectar amb seguretat el paper que ens toca fer, tenir cura de la imatge, és doncs, quelcom d’important per totes les persones públiques, i necessari per aquelles persones que passen temporades una mica desvalgudes, és convenient que l’harmonització del nostra fons, lligui convenientment amb la nostra figura externa, ens ajudarà a tenir coratge davant les adversitats o invectives de l’ambient, també cal remarcar que el fet de potenciar la nostra imatge de manera escaient ha esdevingut un fet natural en els humans, forma part de la cultura que ens a fet evolucionar des de la infància, tothom amb més o menys grau de consciència
prestem atenció a la nostra imatge, tots fem Psicoestètica, uns amb més intencionalitat que d’altres, clar està, és l’hora de practicar el ple conscient, i llavors obtindrem la satisfacció d’uns resultats gratificants i potenciadors d’un caràcter ben dinàmic.

Recordo molts dels ensenyaments del meu professor Espinalt, però ni a un, que la majoria ho fa: és el de menystenir la imatge, tan la pròpia, com la d’altri, aquest error és convenient saber-lo esmenar, fixin-se com sempre comencem a criticar els altres per com vesteix o quin tipus de figura té o quin gest fa, una frase psicoestètica diu: “qui té cura de la seva imatge demostra creure en si mateix” quants som els que trobant-nos malament, ens em mudat i anat a la perruqueria i al sortir-ne, el nostra estat d’ànim a canvia automàticament, està ple d’optimisme, capaç de menjar-se el món, aquest fet és un exemple més de la  coherència que fa referència als estímuls que la imatge imprimeix dins la nostra ment i modifica les nostres accions, hi ha algú que al contemplar-se al mirall, i veures afavorit, no noti que’l seu estat d’ànim es torni optimista, que comenci a pensar a ser més positiu, aquí tenen una mostra més del poder de la imatge, i la saviesa dels estudis de la ciència Psicoestètica, que han revolucionat la manera de potenciar l’home, de interpreta’l de manera natural, partint del mamífer que evoluciona com especia, al costat dels artificis que va creant, sinó diguin-me vostès que diferencia les persones que surten en una fotografia feta l’any 1914, d’unes persones fotografiades l’any 2014, doncs la moda del vestit i la tècnica de tot allò que portem posat o ens envolta, la natura és pràcticament la mateixa, però el que l’home fabrica i manipula no, ho em canviat nosaltres, la nostra forma humana és la mateixa, el que canviem són els artificis que utilitzem, clar és, que els pensaments no els podem veure, però si que els podem interpretar a través de la indumentària, recordem tots quan es troben mòmies enterrades, és el vestit amb el seu disseny i tipus de teixit el que ens indica la datació de la troballa, el professor Muñoz Espinalt passarà a la historia mundial per haver creat la ciència Psicoestètica, una psicologia que fa avançar en l’ètica i en l’humanisme, per haver creat una ciència que dona l’explicació al paradigma que l’home modern, si havia encallat, per donar resposta en com ens formem els éssers humans. La frase: “com ens interpretem el humans?” (en direm pensament català) en contraposició al fet de “qui soc jo” (en direm pensament grec) que és el que s’estudia en tots els centres de Psicologia i Filosofia, tot i que el “qui soc jo?” pensament grec ens porta a l’absurd i el desequilibri supersticiós, en canvi el “com m’interpreto jo?” pensament català, ens porta cap a la coherència, realitat i transcendència.           

La Psicoestètica és distingeix per ser una ciència potenciadora, motivadora, impulsora i estabilitzadora de l’home, evitant precisament, amb massa freqüència les minimitzacions, desorientacions, depressions i desestabilitzacions de la societat moderna, vostès es poden preguntar el perquè aquesta ciència és tant revolucionària, doncs perquè el professor Espinalt va crear-la explícitament per potencia homes o dones, naturalment, perquè parteix i té en compte les aspiracions de transcendència de cada persona, la Psicoestètica ens ajuda a trobar la vocació que tots portem dins nostra, una ciència que ens prepara per afrontar els reptes de futuritat que la pròpia vida ens depara, ens faculta per desenvolupar la nostra ment en criteris creatius, ens permet clarificar les pròpies idees, que sovint estant desorientades per l’excés de noticies, i la ràpida incorporació d’artificis, cada vegada més sofisticats, i desestabilitzadors de les idees de convivència o de pensaments filosòfics, com a maneres d’interpretar la vida. 

Actualment a Catalunya ens trobem immersos en un procés d’alliberament Nacional, com s’ha dit en la presentació, el meu professor tenia una passió pel nostre país, passió que comparteixo enterament. Doncs bé, la formació de Psicoestètica Directiva ens podria ajudar a veurei clar, perquè ens ensenya a pensar com a amos del nostre destí, de llaurar-nos el nostra futur, de lluitar pel que és nostra, per assolir allò que amb més intensitat desitgem, per lluitar pels nostres somnis d’èxit o de llibertat, un escriptor i filòsof americà, Henry David Thoreau (Concord, 12-7-1817 ; Concord, 6-5-1862) ens deixà escrit, i és ben vigent al nostres dies, diu així: “La desobediència és el veritable fonament de la llibertat. Els obedients han de ser esclaus”, salvant les distancies del temps de l’esclavitud, quant els esclaus portaven cadenes, ara són d’or, o psíquiques, tant si val, però si que podem dir, sense por a equivocar-nos, que la manipulació psicològica influeix en la nostra
ment de manera subliminal i acabem obeint i pensant que som més llestos que l’esclavitzador, no veiem que ens han inflat la vanitat per cegar la nostra visió conscient de la realitat, estem actuan des de l’inconscient, doncs bé, e d’agrair a Muñoz Espinalt l’haver adquirit, dins les meves possibilitats mentals, el sentit directiu, la formació del caràcter directiu conscient, aquests aspectes m’han facultat per ser més feliç, per fer la feina vocacional que m’agrada, que mi guanyo la vida, a considerar a les persones, per estimar allò que m’envolta,
i el que és lluny també, a valorar el que fan o han fet els altres.

Quant diem quins sacrificis agut de fer aquesta persona per fer tot això, no és veritat, era la seva voluntat, la seva il·lusió, sense voluntat tot sembla un sacrifici, amb voluntat fem el que sentim, en fem una vocació, i posem passió, la passió és filla de l’esforç, Ja ho deia el nostra universal filòsof Ramon Llull “ A més passió més satisfacció “. Avui en dia tenim demanda de vocacions, d’esforç, d’entrega, d’excel·lència, de caràcter, d’amor a la nostra joventut, els i em de facilitar l’ensenyament de la ciència més avançada del món, tot estar per fer, la il·lusió d’assolir allò que somiem, de construir un país nou, la nostra pròpia empresa, són temps nous, i estant plens d’oportunitats, oportunitats per aquells que estiguin disposats a viure-les, la llibertat de pensament a d’ésser la nostra premissa, prou d’esclavatges psicològics que ens empetiteixen i encongeixen per no deixar-nos avançar, El meu estimat professor deia: “ Catalunya és un poble vençut, però avançat”. Tenim a les nostres mans la capacitat d’avançar d’ésser un dels països on tots els altres del món si emmirallin, però és claríssim que sense se amos del nostra destí, no serà possible, forgem-nos un caràcter de guanyadors, igual com fem país, fem empresa, siguem valent d’espolsar la comoditat dependent, i siguem independents per avançar.

Estimat Professor Carles Muñoz i Espinalt el meu etern agraïment, per ajudar-me a desesclavitzar-me i ser feliç, Presidenta Nati Muñoz-Espinalt gràcies per ser com és, digne com el seu pare. Moltes gràcies a tothom.

Salvador Brulles i Moragues

Montblanc,18-10-2014,

Miscel•lània